Francesc Fontbona de Vallescar.

Joan Fuster

Joan Fuster va ser un dels personatges de la cultura catalana –en el sentit ampli que ell tant contribuí a consolidar- de més pes del segle XX. Ell, que era de Sueca i va viure-hi sempre, en lloc d’instal·lar-se en una de les grans ciutats que publicaven els seus llibres, potencià la valoració del món valencià, en una època en la que de lluny estant es tendia a veure aquell país amb un deix de commiseració pel pes que públicament havien adquirit valors folklòrics molt respectables, però que eren només una petita part –i encara adulterada- de la forta personalitat col·lectiva de l’autèntic País Valencià.

Fuster es construí una imatge d’àliga inquisitiva i sarcàstica

Per a molta gent de fora, la majoria lamentablement, valencià era aleshores sinònim de falla, taronja, traca, barraca i poca cosa més, i a l’hora de reconèixer-hi valors històrics o culturals la cosa s’aturava en Blasco Ibáñez i Sorolla, que per molt valencians que fossin d’origen i de temàtica tractada –un en les lletres i l’altre en la pintura- residien a la Côte d’Azur i a Madrid respectivament, i des d’aquelles plataformes, i no des del Túria, es projectaven al món.

Ara, amb motiu del centenari de la seva naixença, a TV3 s’ha programat un documental sobre ell: L’empremta de Joan Fuster. D’entrada no cal dir que és un producte tècnicament ben correcte, i recolzat en moltes entrevistes a gent gran, que va tractar directament l’assagista, i a gent més jove, però que tanmateix en coneix bé l’obra.

Fuster, i l’ambient cívic que ell va potenciar, desvetllaren un País Valencià real, infinitament més ric del que presentava el clixé, i on els Borja, una línia directa amb el Renaixement italià o el reflex d’una Il·lustració potent, entre altres coses, eclipsaven per dalt tota aquella imatge estereotipada de la València del tòpic més suat del pasodoble afortunat de Padilla y José de Prada, que a sobre no era ni de gestació autòctona. Fuster especialment posava l’èmfasi en el fet que, lluny de ser un territori refractari a Catalunya, el País Valencià formava part d’una àrea històrica que tenia molt d’identitat cultural comuna amb ella, fins el punt que els que creguessin en les nacions podien ben bé donar per fet que tots dos països, més les Balears i la Franja –la Catalunya Nord ja ho era per definició-, formaven part només d’una sola.

No m’he proposat però fer de crític televisiu, o sigui que no entraré en detalls sobre el documental, i de fet és molt bo que es dediqui a algú com Fuster un reportatge en profunditat destinat a un públic ampli, que segurament ja no el té tan present com els lectors de fa cinquanta o seixanta anys. Si que diré però que la peça m’ha decebut en un aspecte primordial. He vist i sentit un programa de to gairebé hagiogràfic, on tots els actius de Fuster que s’hi han esgrimit eren els mateixos que jo ja sentia en la meva joventut, i expressats pràcticament amb les mateixes paraules que aleshores. És un déja-vu de molta consideració. Vaig treballar tot un decenni al costat de Max Cahner, l’editor principal i deixeble devot de Fuster –abans d’esdevenir un conseller de cultura extraordinari-, i la imatge que m’arribava a mi de l’escriptor aleshores es fonamentava en els mateixos pilars que ara he retrobat en aquest documental. Tots els temes, passat més de mig segle, és saludable que es revisin, que apareguin punts de vista nous, que potser es diguin sobre ells veritats incòmodes, i que s’analitzin les patums des d’aquestes perspectives que surtin de l’ortodòxia del personatge construït per Fuster mateix i fixat per la seva cort de fidels.

Segur que les entrevistes en que es basa el documental eren molt àmplies, i aquí lògicament només se n’ha vist una part. El que desconec és si els entrevistats varen ser més creatius en les seves respostes o no, o si els que varen donar un to tòpic al documental foren els que seleccionaren potser uns raonaments en detriment d’uns altres. Fos com fos em temo que el to general era ja el de la imatge construïda dominant d’ell.

No seré jo qui ara omplirà totes les mancances, ja que segur que no conec Fuster prou com per a tapar com Déu mana aquests forats, però només donaré un exemple: en el seu afany de mantenir incòlume la imatge del patró, al documental s’arriba a dir que ell era contundent però ple de respecte, quan de fet el gran assagista el respecte el perdia molt sovint, com un nen malcriat, especialment si anava una mica carregat de licor, cosa que en ell era un remei molt habitual potser per conjurar els fantasmes interns que segur que l’incomodaven. Fuster exercia molt sovint de lleó rampant i esgarrapador, amb la única moderació de la ironia o el sarcasme; però en ell aquesta era una sobreactuació merament histriònica, defensiva, ja que els lleons actuen així perquè se saben recolzats per la seva seguretat, mentre Fuster era algú que necessitava sempre ajudants per anar pel món, i no només per delegar en ells les gestions quotidianes pesades, sinó perquè li arrangessin aquelles coses, sovint ben senzilles, en la solució de les quals ell no sabia ni com posar-hi.

Un retrat de Fuster destinat al gran públic hauria estat més productiu que seguís per exemple un camí de coneixement més fresc i elaborat, com el que obrí Josep M. Muñoz Pujol –metge d’elit i escriptor agudíssim, ja traspassat, també entroncat del tot amb l’entorn de Cahner- al seu llibre El falcó de Sueca, publicat el 2002. Aquell va ser un gran retrat, que sense deixar de donar una valoració també molt positiva de l’escriptor i del personatge, era alhora molt més verídic, i pintava un tipus humà de carn i os, molt més real que no la col·lecció de mites o veritats estereotipades que donaven cos al reportatge vist a TV3.

1 comentari

  1. àngels

    No he vist el documental de TV3, però m’agrada el to de l’article. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *