Apunts a l’entorn d’una vaga

La vaga general del dimecres 11 de novembre ha tingut èxit, però relatiu. Em vaig passejar per mig Barcelona –a peu és clar-, i molts establiments estaven oberts, al menys al matí, i especialment bars i restaurants, fins i tot en zones molt cèntriques, tenien clientela a les terrasses, no pas resguardats als interiors. I això eren establiments a peu de carrer, ja que molts despatxos han treballat com cada dia.

Això sí, el transport públic s’ha aturat, menys alguns autobusos de barri i els taxis. I quan han hagut de complir amb els serveis mínims, els que ho han fet, veure aquells ciutadans atapeïts en busos i vagons no era gaire empàtic. De vegades tens la impressió que els que organitzen la cosa pública tracten la gent com peons.

Els motius oficials de la vaga eren molt plausibles. El preu dels pisos fa dramàticament difícil que joves i gent de poc nivell d’ingressos trobin habitatge digne. Però les motivacions de fons d’una vaga general no son tan clares. Hi juguen molts factors que s’escapen als millors analistes, i jo no estic tan ben informat com per conèixer-les. Tanmateix motius de tant pes com aquest ens cauen a sobre molt sovint i no per això s’organitzen vagues generals.

Crec que és exigible a tothom que actiu amb seriositat. Sentir representants de l’organització de la vaga dient que ha estat un èxit rotund i que s’ha paralitzat el país, és creure que bevem a galet. Ara si paralitzar un país vol dir tallar autopistes per embussar la gent que fa la seva vida, cal dir que un cert èxit l’han aconseguit. Però no és un èxit dels “pacients” sinó dels agents que han assolit tapar la circulació.

També cal esperar que els sindicats deixin de parlar de piquets informatius, ja que la majoria són piquets coactius. No dissimulen gens que el que persegueixen és induir, pels mitjans que calgui, a l’aturada. Molts botiguers els consideren com la banda de la porra, i tanquen per por, no per convenciment, encara que molts d’ells tornen a obrir quan els “informadors” s’han allunyat. Una vaga que té èxit és aquella que la fan els individus sumats i convençuts, com la famosa dels tramvies de l’època franquista, no la que és fruit de pressions damunt les persones.

La manifestació principal resultà exemplar. A part de la guerra de xifres que ja fa anys que son carn de conyes. És evident que hi havia anat menys milers de persones dels que presumien els organitzadors, i segurament més dels que deien els diferents cossos policials. Sigui com sigui el cert és que hi havia molta menys gent als carrers que molts onzes de setembre de la bona època.

Malgrat l’exemplaritat de la planificació seria urgent que en aquests casos les organitzacions  tinguessin cura dels acabats. Ja és exasperant que després de manifestacions d’aquest tipus, on s’ha aconsegueix convèncer molta gent de que hi participi, no hi hagi un servei de seguretat intern que quan es dona per acabada la marxa es dediqui a controlar-ne el desenllaç. Veure per enèsima vegada contenidors gratuïtament en flames en gran quantitat pels carrers de la ciutat embruta la causa mateixa de l’acció.

I avui he sentit un tertulià que deia que parlar d’això darrer era desplaçar el focus del damunt d’allò que és l’important. Però és que important ho és tot, i impedir que una manifestació esdevingui via lliure per als àngels exterminadors també és important. I molt.  

Una altra cosa és el seguiment de la vaga pels mitjans de comunicació. M’he passat moltes estones fent zapping i no he trobat cap cadena de televisió que donés una informació competent del tot. Diria que totes no passaven de tenir càmeres estàtiques en algunes cantonades de la ciutat. En l’època dels drons encara ens han d’informar amb plans congelats? Fa molts anys que el cinema es va inventar el pla seqüència, i això hauria estat molt més útil per l’espectador per veure que passava realment en la dinàmica d’un esdeveniment que és per essència mòbil.

Televisió de Catalunya ha utilitzat els seus quatre canals per donar el mateix senyal. Quan es tenen quatre canals no cal que quedin copats per un únic relat. Això també passa quan hi ha desgràcies col·lectives. I a sobre, si t’hi estaves una estona les mateixes declaracions de polítics, sindicalistes i manifestants que ja havies vist abans les tornaven a passar si no en bucle quasi bé. D’altra banda entrevistar manifestants en quantitat és feina vana, ja que la gran majoria no explicaven res que sortís de les coordenades de les consignes que s’hi cantaven. Si hi ha algú que diu coses elaborades que parli i que allarguin la seva intervenció si cal, però amb els altres no cal esplaiar-s’hi.

I hi havia una cadena, nova de trinca, que retransmetia a peu de carrer els mateixos esdeveniments i semblava que el seus reporters fossin passerells. Fins i tot una ha arribat a dir que no sabia les consignes que s’hi deien perquè no entenia el català. Doncs les ments pensants de la cadena que no enviïn a cobrir notícies de Barcelona a periodistes que un idioma “espanyol” els soni a xinès.  No som una societat madura, i a aquest pas no ho serem mai. Ja seria hora. A ben pocs els haurà agradat aquesta reflexió, i sort que em llegeix poca gent, ja que si no hauria d’aguantar garrotades a tort i a dret. Al menys escriure això m’haurà servit per quedar una mica descansat. Il·lusòriament però.

Això sí, el transport públic s’ha aturat, menys alguns autobusos de barri i els taxis. I quan han hagut de complir amb els serveis mínims, els que ho han fet, veure aquells ciutadans atapeïts en busos i vagons no era gaire empàtic. De vegades tens la impressió que els que organitzen la cosa pública tracten la gent com peons.

Els motius oficials de la vaga eren molt plausibles. El preu dels pisos fa dramàticament difícil que joves i gent de poc nivell d’ingressos trobin habitatge digne. Però les motivacions de fons d’una vaga general no son tan clares. Hi juguen molts factors que s’escapen als millors analistes, i jo no estic tan ben informat com per conèixer-les. Tanmateix motius de tant pes com aquest ens cauen a sobre molt sovint i no per això s’organitzen vagues generals.

Crec que és exigible a tothom que actiu amb seriositat. Sentir representants de l’organització de la vaga dient que ha estat un èxit rotund i que s’ha paralitzat el país, és creure que bevem a galet. Ara si paralitzar un país vol dir tallar autopistes per embussar la gent que fa la seva vida, cal dir que un cert èxit l’han aconseguit. Però no és un èxit dels “pacients” sinó dels agents que han assolit tapar la circulació.

També cal esperar que els sindicats deixin de parlar de piquets informatius, ja que la majoria són piquets coactius. No dissimulen gens que el que persegueixen és induir, pels mitjans que calgui, a l’aturada. Molts botiguers els consideren com la banda de la porra, i tanquen per por, no per convenciment, encara que molts d’ells tornen a obrir quan els “informadors” s’han allunyat. Una vaga que té èxit és aquella que la fan els individus sumats i convençuts, com la famosa dels tramvies de l’època franquista, no la que és fruit de pressions damunt les persones.

La manifestació principal resultà exemplar. A part de la guerra de xifres que ja fa anys que son carn de conyes. És evident que hi havia anat menys milers de persones dels que presumien els organitzadors, i segurament més dels que deien els diferents cossos policials. Sigui com sigui el cert és que hi havia molta menys gent als carrers que molts onzes de setembre de la bona època.

Malgrat l’exemplaritat de la planificació seria urgent que en aquests casos les organitzacions  tinguessin cura dels acabats. Ja és exasperant que després de manifestacions d’aquest tipus, on s’ha aconsegueix convèncer molta gent de que hi participi, no hi hagi un servei de seguretat intern que quan es dona per acabada la marxa es dediqui a controlar-ne el desenllaç. Veure per enèsima vegada contenidors gratuïtament en flames en gran quantitat pels carrers de la ciutat embruta la causa mateixa de l’acció.

I avui he sentit un tertulià que deia que parlar d’això darrer era desplaçar el focus del damunt d’allò que és l’important. Però és que important ho és tot, i impedir que una manifestació esdevingui via lliure per als àngels exterminadors també és important. I molt.  

Una altra cosa és el seguiment de la vaga pels mitjans de comunicació. M’he passat moltes estones fent zapping i no he trobat cap cadena de televisió que donés una informació competent del tot. Diria que totes no passaven de tenir càmeres estàtiques en algunes cantonades de la ciutat. En l’època dels drons encara ens han d’informar amb plans congelats? Fa molts anys que el cinema es va inventar el pla seqüència, i això hauria estat molt més útil per l’espectador per veure que passava realment en la dinàmica d’un esdeveniment que és per essència mòbil.

Televisió de Catalunya ha utilitzat els seus quatre canals per donar el mateix senyal. Quan es tenen quatre canals no cal que quedin copats per un únic relat. Això també passa quan hi ha desgràcies col·lectives. I a sobre, si t’hi estaves una estona les mateixes declaracions de polítics, sindicalistes i manifestants que ja havies vist abans les tornaven a passar si no en bucle quasi bé. D’altra banda entrevistar manifestants en quantitat és feina vana, ja que la gran majoria no explicaven res que sortís de les coordenades de les consignes que s’hi cantaven. Si hi ha algú que diu coses elaborades que parli i que allarguin la seva intervenció si cal, però amb els altres no cal esplaiar-s’hi.

I hi havia una cadena, nova de trinca, que retransmetia a peu de carrer els mateixos esdeveniments i semblava que el seus reporters fossin passerells. Fins i tot una ha arribat a dir que no sabia les consignes que s’hi deien perquè no entenia el català. Doncs les ments pensants de la cadena que no enviïn a cobrir notícies de Barcelona a periodistes que un idioma “espanyol” els soni a xinès. 

No som una societat madura, i a aquest pas no ho serem mai. Ja seria hora. A ben pocs els haurà agradat aquesta reflexió, i sort que em llegeix poca gent, ja que si no hauria d’aguantar garrotades a tort i a dret. Al menys escriure això m’haurà servit per quedar una mica descansat. Il·lusòriament però.