El volum final del Diari de Joaquim Renart

Joaquim Renart (Barcelona 1879 – id. 1961) va ser un dels dibuixants principals del Modernisme, però alhora va ser gravador, exlibrista destacat, pintor, restaurador, interiorista, emmarcador, crític d’art i una persona de prou criteri i prestigi com per haver estat elegit president de l’Orfeó Català i del Cercle Artístic de Sant Lluc, a part d’acadèmic de Belles Arts de Sant Jordi i membre de diverses altres entitats culturals més, com Amics del Museus –tot i que li sobrava el to de notas de sociedad que tenia-, Comissió Abat Oliva o Amics dels Jardins, a les que dedicava generosament el seu temps.

A part d’això, va iniciar un diari personal –no dic íntim perquè la seva intimitat hi apareix poc, al menys en la publicació- com molta altra gent, només que ell, que el començà el 1918, ja no deixà mai de fer-lo fins la seva mort. O sigui que el seu diari té l’extensió d’uns quaranta-tres anys: és a dir un dels diaris personals de més llarga durada fet per una personalitat de notable significació pública.

El manuscrit del Diari de Renart ocupa gran quantitat de carpetes i es conserva a la Biblioteca de Catalunya, on la seva filla Valentina va donar-lo, i va ser poc o molt conegut des que el 1976 Edicions Destino en va publicar una versió sintetitzada. Aquella versió, però, era lògicament breu tot i ser un volum gruixut, i a partir de 1995 Curial Edicions Catalanes es proposà editar el Diari de Renart en versió, si no completa, si molt més detallada. Allò va ser gairebé una epopeia editorial, ja que la publicació no es va cloure fins l’any passat, el 2025, trenta anys després, quan va sortir-ne el volum setè, el final, que abraça des del 1939 fins el 1961 any en que l’autor morí.

Dic epopeia editorial perquè una publicació de tanta extensió necessita de molta empenta, primer de tot econòmica, per a reunir recursos materials, que en bona part acabaren sortint aquí de la venda de diverses obres d’art de la col·lecció particular del mateix Renart. Algunes d’aquestes peces fou precisament el MNAC que les adquirí, de manera que es desprengueren de la col·lecció privada però passaren a la màxima col·lecció pública de Catalunya.

Curial no pogué continuar-ne la publicació, que l’assumiria a partir del volum 5è Edicions Proa, i després del volum 6^è, que recull la tràgica època de la guerra civil, publicat el 2003, quedà pendent el final d’aquesta obra magna, que no ha sortit doncs fins vint-i-dos anys després, i ara editada per l’Ajuntament de Centelles, on l’artista tenia la seva estimada segona residència, i amb el suport de la Diputació de Barcelona. A aquest volum final, evidentment molt interessant també, diré de passada que li ha mancat tanmateix una darrera lectura abans d’imprimir-lo, per evitar errades en noms, massa freqüents.

El volum recull lògicament les vivències de Renart en l’època franquista, i d’entrada ja es fa evident una rara dicotomia en l’apreciació de l’artista: quan parla de la fi de la guerra civil la qualifica sovint d’“alliberació”, perquè diu que “havíem arribat tant avall, que tothom esperava els que van arribar amb els braços oberts” (p. 24). I no li fa nosa tampoc fer servir el concepte “Victoria” de la guerra quan li cal. Aviat però es queixava de que obligar, per part del nou règim, a escriure la correspondència en castellà “és forçar la mateixa intimitat de la persona” (p. 29), així com que “res (…) de Catalunya ha de ser incomprès ni perseguit per l’estat espanyol” (p. 30). I és que Renart està sempre afectat profundament per les dues barbàries: la dels que durant el conflicte afusellaven catòlics i cremaven esglésies i la dels que bombardejaven a la població civil i després fustigaven el català. Però arriba a creure que si l’alçament militar del 19 de juliol del 36 hagués fracassat, “tal volta [haurien passat] la meitat de la meitat de les desgràcies que se’n derivaren” (p. 83). L’actitud oficial de l’estat espanyol respecte a Catalunya el desagrada molt: “el creixement i l’avanç de la nostra ciutat no ha sigut ben mirat pels governants del centre, i va a aplastar-lo (sic)” (p. 367) i arriba a qualificar el de Franco de “Règim podrit” el 1956 (p. 501).

Com a president de l’Orfeó Català que era ell aleshores es mostra colpit per les pressions governamentals per a descatalanitzar l’entitat. La reanudació de les activitats del cor no es produí oficialment fins la tardor del 1945, però amb la imposició d’un delegat del govern civil a la directiva (p. 130-131). El primer concert es va fer la primavera del 1946, i fa constar que no s’havia pogut imprimir en català el programa (p. 139). També l’incomoda la intromissió de Falange -el partit únic d’inspiració feixista- en els acte religiosos: “si així hem de fer l’imperi estem ben posats” diu; compara els mals modos dels falangistes amb els que havien tingut la CNT/FAI, bé que expressa l’esperança de que tot això “s’escombrarà, no hi ha cap dubte” (p. 51) i confia en que la normalitat “arribarà un dia o altre” (p. 108), cosa però que ell no arribaria a veure. Té bona sintonia amb Luis Monreal Tejada, intel·lectual franquista molt influent, a qui tanmateix li nega la bandera de Sant Lluc que aquest li demanava per a una festa religiosa que organitzava Monreal mateix (p. 112). Constata després “gran decepció pels que es creien que [amb] l’acabament de la guerra [mundial], i el natural triomf de les democràcies, les coses d’Espanya canviarien” (p. 122).

El Diari en general te un to més domèstic que públic, però de vegades es fa ressò de situacions socials o polítiques, com quan registra algun soroll en l’onze de setembre de 1945 a Barcelona (p. 129). Reflexiona sobre que el tractament de criminals de guerra es doni a polítics, militars, etc. que obeïen les ordres del govern alemany, però no a qui va fer llançar la bomba atòmica de Nagasaki que causà 60.000 morts. (p. 133). El 1951 es sorprèn que a Espanya, a “un Govern de força i de dictadura se li faci una vaga general”, on diu que només varen treballar bancs i estancs (p. 281). I també reflexa els fets del Palau de 1960, bé que no els visqué directament perquè ja estava malament de salut (p. 602). Tanmateix, fins al final (1960), als que havien entrat a Barcelona el gener del 1939 els continua anomenant “forces alliberadores”. (p. 612)

Sobre la vida quotidiana del país, hi surten les restriccions elèctriques, comença ja el 1943 a referir-se als estiuejants que van a Centelles com a “plaga” (p. 82), subratlla la reintroducció dels Mossos d’Esquadra el 1952. Sorprèn també la quantitat d’actes, exposicions i altres trobades que es feien al Palau Moja –aleshores dit Comillas-, quan encara era propietat dels Güell. Detecta el 1955 que una “jove i gentil soprano, que actuava per primera vegada en públic a Barcelona”, Montserrat Caballé, quedarà com un orgull que el Cercle de Sant Lluc la llencés al públic (p. 414). Les pestes que diu en referir-se a RENFE, encara es poden subscriure ara setanta anys després (p. 418). I dóna moltes notícies del funcionament de l’Acadèmia de Sant Jordi, que ell com membre numerari es pren molt seriosament.

En volums anteriors sobtava que Renart, essent algú del món de les arts plàstiques, prestava més atenció a la música que a les exposicions d’art. Aquí, en canvi, a la postguerra, freqüenta molt més les galeries i en comenta el que hi veu. Al volum hi veiem néixer el museu de Frederic Marès –escultor amb qui té sempre molta sintonia- (p. 113) i interioritats de molts esdeveniments artístics oficials com la Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, on ell n’era jurat (p. 114-115), tasca que exercí moltíssims cops en aquell temps. Els nous murals de Sert per la catedral de Vic creu que tenen “un aire encara més profà i d’escenografia” (p. 126). Reviu en primera persona “les èpoques modernistes” que tornen a començar a valorar-se tímidament a l’entorn de l’exposició del ceramista Antoni Serra i Fiter al Foment de les Arts Decoratives el 1947 (p. 160). Explica la gestació de l’exposició dels Amics dels Museus, el 1950, sobre Un siglo olvidado de pintura catalana 1750-1850, gran aportació a la historiografia de l’art català sobre un període aleshores gairebé ignorat, de la que ens fa saber però que els crítics d’art convocats no varen respondre (p. 312). Intervingué, lògicament, en la preparació de l’exposició homenatge al seu admirat Apeles Mestres –de qui fou marmessor- el 1954, on va fer una conferència que es decidí pronunciar-la en català, “prèvia consulta” tanmateix (p. 406). Fa també una breu però interessant crònica de la famosa conferència de Dalí sobre Gaudí al Parc Güell del 1956 (p. 492).

Tanmateix on més canalitza la seva atenció és a les entitats que ell va presidir, i que des de la fi de la guerra treballà molt per a recuperar-les, malgrat ser mal vistes pel Règim. A l’Orfeó Català, en morir el director-fundador Lluís Millet, de seguit comença a veure amb suspicàcia, des del començament, el nou director Lluís Maria Millet, fill del fundador. Diu que és cantellut, sec i que va a la seva, “no és dúctil ni vol ser-ho” (p. 181). Quan els fan cantar davant Franco, el 1949, Renart tot i ser-ne el president, no hi anà (p. 216). El gener següent deixà la presidència, a conseqüència de l’antagonisme creixent que hi ha entre ell, Millet fill i altres membres de la junta. És un episodi molt amarg per a Renart, al que dedica moltes pàgines, algunes ben dures cap els seus adversaris.

L’altra gran dedicació d’ell, també presidencial, fou el Cercle Artístic de Sant Lluc, on esclatà igualment la discòrdia, a la mort del segon comte de Güell, que havia instituït una fundació per afavorir artistes de tots els Països Catalans. Es constata un conflicte d’interessos entre part de la família del noble i el Cercle, implicat en aquesta història per voluntat mateixa de Güell. L’advocat de la família, Ramon Guardans, aconseguí presència a Sant Lluc fins obtenir-ne la presidència, però el contraatac de Renart acabaria imposant-se i aconseguint que una nova junta desbanques l’encapçalada per Guardans, que esdevingué una autèntica bèstia negra per a l’autor. Aquest episodi devia ser molt punyent ja que força anys després, quan vaig conèixer Valentina la filla de Renart, encara en parlava amb una acritud molt forta. 

Renart però té normalment un to que ell mateix reconeixia: “la bonhomia casolana (…) ha sigut el fort de la meva vida” (p. 93). Tot i que Renart és extremadament educat, de vegades pot dir coses com que un discurset del president d’Amics dels Museus, Pere Casas Abarca, va ser “penós com tots els seus” (p. 287). També topà amb el col·leccionista i pintor Manuel Rocamora, que “no deixa fer res, ho rebenta tot”. I afegeix: “Mai més cap comissió amb dictadors, ni que sien de nines i fireta” (p. 409). No diguem ja com tracta els seus enemics declarats: al director de l’Orfeó li pot dir tranquil·lament “ogro” (p. 311) i a Guardans l’arriba a qualificar d’“home negre” (p. 595).

Parla de col·leccionistes –i de la seva col·lecció mateixa, és clar- i d’antiquaris, i naturalment apunta moltes de les tasques professionals més destacades que fa ell mateix, com la restauració de la gran taula gòtica del Sant Sopar del Museu de Solsona el 1945 (p. 132).

Però en definitiva Joaquim Renart era un artista, bé que en la seva maduresa l’assumpció de tantes tasques cíviques, a part de la seva dedicació al taller i botiga del que vivia, l’apartà un tant de l’activitat creativa que aleshores es centrava en el dibuix. Ell mateix quan qualifica el seu estil artístic parla de “tònica diríem vuitcentista que per més que faci no me la puc esmenar” (p. 360). A les seves vellúries confessa que en lloc de dibuixar tant s’hauria hagut de dedicar a pintar (p. 386).

L’obra completa, els set volums, a part de donar notícia detallada d’una figura notable de l’art, esdevé un document riquíssim per a entendre millor i des de dins el país i la seva vida cultural, com al seu temps va ser-ho el Calaix de sastre, diari personal del Baró de Maldà, a cavall entre els segles XVIII i XIX.