La justícia i el llenguatge

La justícia és una virtut. Una virtut cardinal, segons deien els catecismes: aquelles virtuts que serveixen als mortals per organitzar-se, i no aquelles altres virtuts –les teologals- que eren per a relacionar-se amb Deu. Per això la gent comú, per endreçar les seves activitats prosaiques, no metafísiques, en té prou amb les virtuts cardinals.

Però cal tenir en compte que aquesta gran virtut de la justícia és humana, no natural. A la natura no n’hi ha de justícia. Hi ha una altra cosa: un equilibri entre les diferents forces que en formen part. Però aquest equilibri no té res a veure amb la simbòlica balança que hi ha sovint als palaus de Justícia en mans d’una figura amb els ulls tapats que li fa d’al·legoria. O és que és just que la majoria de les espècies animals, si no totes, visquin de la depredació d’altres espècies més febles? No cal fer un repàs de la biologia dels animals per conèixer que els grans felins cacen gaseles, altres animals menors cacen rosegadors i ocells. I els maten amb tota la crueltat del món, per després devorar les seves preses en espectacles que, a ulls humans, poden fer molt fàstic. I els seues cadells, des de ben petits ja s’acostumen a veure-ho, i a saber que en rosegar aquells cadàvers encara calents que han caçat els pares per garantir la seva continuïtat no es llàstima ni angunia el que han de sentir, sinó que han de posar aquella activitat depredadora en un lloc d’honor de la seva conducta, per necessària, ineludible.

Sempre veure un animal corpulent estabornit, mort i esquarterat per un altre ens fa sentir incòmodes als humans, i genera en nosaltres la repulsió d’aquell qui d’una manera o altra es mig posa en el lloc de la víctima. Els humans, tanmateix, també tenim tradició depredadora: ara refugiada en l’activitat ramadera –la cura de les bèsties… abocada habitualment a l’escorxador- i en la caça i la pesca, convertides en romanalles d’antigues activitats humanes essencials que ara sovint han quedat reduïdes a esports o entreteniments. Els noucentistes, tan civilitzats com eren, no deixaven mai de mantenir el mite del bon caçador i el representaven en les seves creacions artístiques i poètiques. Però poc a poc aquest jaient depredador del gènere humà s’ha anat esmorteint, i cada vegada són més les persones que se senten incòmodes de viure a costa d’altres éssers vivents, i només es nodreixen d’aliments d’origen vegetal. Meditar sobre el dret humà de sacrificar vegetals donaria també molt de sí, però ara deixem-ho estar.

Altres éssers vius es nodreixen d’insectes. Els ratpenats, per exemple. I això als humans ja no ens molesta gaire. Els insectes no ens solen agradar –papallones o marietes a part-, perquè ens piquen, i en certes ocasions aquelles picades, a part de les molèsties normals, ens poden encomanar malalties severes. Però no és això sol el que fa que no empatitzem amb les bestioles minúscules: no ens fan pena com els animals grans quan pateixen perquè els humans tenim tan poca imaginació que només ens podem sentir solidaris amb els nostres veïns immediats de macrocosmos. En canvi els bitxos d’escala molt inferior, tot i ser tan vivents i tan sensibles com els altres, no els considerem. Sabem que existeixen però no ens hi fixem: ocupen massa poc espai en el nostre hàbitat. No crec que hi hagi societats protectores d’animals que tinguin entre els seus protegits éssers de menys d’un centímetre de llargada. Els humans això ho apliquem taxativament, ja que, després de segles de criminalitzar-ho, ara també menyspreem éssers vius del nostre gènere quan estan encara infra-desenvolupats.

La justícia doncs és una correcció humana de l’equilibri de la natura. La natura porta existint milions d’anys, i ho fa mancada de justícia orgullosament. S’autoregula mitjançant un equilibri ecològic dintre del qual allò que amb mirada humana qualificaríem d’injustícia és del tot essencial. Com si hi hagués una llei divina que digués que gran part dels essers vius que es generen hauran de sacrificar-se en l’altar d’una rara equitat, sense la qual la natura no sabria desenvolupar-se.

Els humans però, animals racionals com som, ens hem auto-regalat la justícia, i la modulem a través de codis escrits que s’apliquen amb lleis consensuades i polides. I preveient els conflictes que fatalment existiran entre nosaltres mateixos ens hem dotat de tribunals de justícia per a administrar-los.

Però és clar: no som perfectes, i aquests instruments tan ben ideats molt sovint també son burlats tècnicament per la mateixa espècie humana. I això que hem posat al servei del seu bon funcionament la nostra raó, que delega la seva capacitat de maniobra en el llenguatge, aquesta meravella ben esmolada des de segles que ens serveix –a part de gaudir d’ell- per a comunicar-nos i especialment per governar-nos en el sentit més ampli de la paraula: no només políticament sinó també vitalment.

Malgrat pertànyer jo al segment de la humanitat que viu de la ”cultura” diguem-ne que pura –la gent “de lletres” segons la classificació d’estar per casa-, reconec que la gran utilitat pràctica del llenguatge és precisament la jurídica. A través del llenguatge –dels múltiples idiomes que li donen forma segons a quina comunitat humana o nació pertanyis- podem aproximar-nos a la regulació de les relacions humanes, igual que ho fem al pensament. El pensament dins el nostre cap no té formà sintàctica, li hem de donar convertint-lo en llenguatge. Per això jutges i advocats son els grans usuaris i mags del llenguatge, encara que l’utilitzin normalment de manera molt menys estètica que els creadors, els escriptors. Cal ser molt precís a l’hora d’ordenar la societat, i no perdre’s en esteticismes: el que preval és la exactitud, la utilitat. I una sentència judicial és el triomf de la justícia a través del llenguatge i la sublimació de la seva funcionalitat.

Això és així, però, sobre el paper, perquè després a l’hora de la veritat als humans ens surt la crida atàvica del depredador, i podem posar aquesta joia de la civilització al servei d’interessos espuris. Però això sí, haurem d’esforçar-nos en fer-ho sense deixar de perdre les “formes”. Ja que fem bandera de justos no hem d’ensenyar el llautó en practicar la justícia interessadament. Per ben redactats que estiguin els codis i les lleis, sempre hi haurà uns professionals que podran donar-hi la volta amb total competència tècnica, per fer prevaldre no la justícia sinó els interessos, procurant que el redactat final de la sentència estigui prou ben estructurat com per aparentar que el procés s’ha fet bé. No ens preocupa, com en tantes altres situacions, el fons de la qüestió sinó les aparences.

Sigui com sigui recordem que la justícia és una virtut humana. Un regal que la humanitat ens hem fet des de fa segles per ordenar, d’acord amb els criteris millors, la nostra vida comunitària, i defugir així l’ordre natural de les coses, que és desacomplexadament –si es que les bèsties en poden tenir de complexes- depredatorial.