Gràcies a la revista Ópera actual, que fundà Roger Alier fa trenta-cinc anys, i que dirigeix també des de fa molts anys Fernando Sans Rivière, col·laborador principal de la revista des del primer dia, he sabut que havia mort als noranta-tres anys el tenor barceloní Francisco Lázaro.
És ben sabut que Catalunya és un país de grans tenors. Ara mateix encara són entre nosaltres dos dels més grans que han actuat al món en tota la història: Jaume Aragall i Josep Carreras. I en el passat n’hem tingut més que varen ser caps de cartell a tota mena de teatres internacionals, com, sense anar més lluny, Hipólito Lázaro, que malgrat el cognom no tenia cap parentesc amb el que ara ens ha deixat, i que va protagonitzar les estrenes absolutes d’algunes òperes veristes de Pietro Mascagni i d’Umberto Giordano.
Sobta no haver llegit cap altra necrològica de Francisco Lázaro –que em disculpin els mitjans que hipotèticament l’hagin publicat- i encara més a la premsa d’aquí, que és on més se l’hauria de recordar. Francisco Lázaro Salvador (Barcelona 1932-2026), format al conservatori del Liceu mentre es pagava els estudis treballant en una fàbrica de joguines, no era un benemèrit cantant d’estar per casa, sinó un tenor líric i sobretot spinto excel·lent, especialment verdià i puccinià. Amic d’Alfredo Krauss, tanmateix no coincidien gaire en llur repertori. Lázaro va col·laborar amb directors com Herbert von Karajan, que el va contactar curiosament quan buscava un intèrpret per fer Rosenkavalier de Richard Strauss, i que el presentà a Salzburg. Actuà sota la batuta de noms com Karl Böhm, Alberto Erede,Wolfgang Sawallisch o Claudio Abbado, i fou durant anys molt actiu, convidat regular, als teatres d’òpera alemanys de Munic –on ell deia trobar-s’hi com a casa-, Frankfurt/Main, Hamburg, Düsseldorf –hi cantà el repertori italià durant una vintena d’anys-, Leipzig, Hannover o Berlin –de fet s’integrà completament en el món alemany i s’expressava perfectament el seu idioma-, però també actuà a Viena, Madrid, Brussel·les, Estocolm, Praga, Budapest, Bolonya, Ravenna, Paris, Lió, Copenhagen, Oslo, Belfast, Atenes…, i als Estats Units (San Francisco), Toronto, Vancouver o Buenos Aires. Tot això, és clar, a part del Liceu, el gran teatre de la seva ciutat, on tanmateix no va actuar amb la freqüència que hauria semblat lògica en un tenor barceloní.
Xavier Montsalvatge va dir d’ell quan interpretà el Calaf de la Turandot de Puccini, al Liceu, el novembre del 1966, just quan era un “valor en alza, afianzado últimamente en importantes teatros extranjeros”: “¡qué condiciones! tan excelentes tiene este artista: Voz robusta, de un espléndido timbre fogoso y lírico, emoción en el fraseo y un calor efusivo en la manera de identificarse con el personaje de la obra, son las cualidades que le admiramos en su versión del príncipe Calaf”.
La seva carrera es perllongà una trentena d’anys (1961-1992) i després es consagraria a la docència esdevenint un mestre valorat, amb deixebles com Milagros Poblador, Josep Fadó, Maria Joâo Matos, Jesús Lumbreras, María José Perelló… que li agraïen especialment savis consells d’impostació de la veu. Val a dir que paradoxalment buscant per internet informació sobre ell n’he trobat moltes més notícies a webs de fora que de casa.
Per què m’he dedicat avui a parlar d’aquest tenor, a qui personalment no vaig conèixer però que recordo haver-lo vist i sentit fent el protagonista a la Manon Lescaut de Puccini, al Liceu el novembre del 1976? Simplement perquè la notícia d’Ópera actual m’ha fet pensar com de fugaç pot ser el reconeixement humà, si al seu país un artista de gran nivell pot no ser ni recordat en morir-se. És un fenomen que em preocupa i que he descrit sovint com la “llei” de les adherències mítiques, que es podria definir així: per bo que sigui un artista sempre pesaran en el seu reconeixement públic present i futur les adherències mítiques que algú li hagi pogut conferir, més que no pas els valors objectius que adornin la seva obra.
I el fet és que Francisco Lázaro, malgrat tota la seva carrera internacional, no portava a la motxilla l’imprescindible quantitat d’adherències mítiques que fan d’algú un “personatge”, i per això tots els seus mèrits poden haver quedat invisibilizats. El per què d’aquesta mancança l’ignoro, i és d’aquelles coses que m’agradaria poder desxifrar perquè ens donaria la clau de les causes del grau de reconeixement obtingut per aquells a qui els seus mèrits no poden ser mesurats de manera objectiva. Un atleta depèn d’un rècord quantificable en segons o en centímetres, i per tant els seu mèrit és inqüestionable; en canvi un cantant, un pintor, un músic o un escriptor no demostra numèricament que és més bo que un altre: la seva consideració depèn de factors subjectius lligats a consideracions aleatòries, i sovint aquestes consideracions son provocades, però això és una altra qüestió.
I en conseqüència, com que els mèrits dels artistes ha de ser el públic qui els reconegui, directament, sense intermediaris mitificadors o no, us convido a sentir a través d’internet, a You tube per exemple, àries de Francisco Lázaro, del Macbeth https://www.youtube.com/watch?v=m2WdsCmGB20&list=RDm2WdsCmGB20&start_radio=1 o de l’Aída, de Giuseppe Verdi les dueshttps://www.youtube.com/watch?v=x2xhe63fQzc&list=RDx2xhe63fQzc&start_radio=1 . Qui burxi més també trobarà l’enregistrament només sonor de la famosa ària de la pira d’Il Trovatore del mateix Verdi https://www.historicaltenors.net/spanish/flazaro.html , l’òpera preferida del tenor i la que segurament cantà més sovint. Tanmateix abans de triomfar com spinto hi ha també qui diu meravelles del seu Edgardo de Lucia de Donizetti. I com sol ser freqüent, la sarsuela i la cançó napolitana també varen ser objecte de la seva dedicació, en directe i en discs.
I un cop sentides aquestes àries podríem concloure que si un senyor que cantava així per mig món no es mereix un record important en el moment de deixar-nos, i especialment per part dels seus compatriotes, és que no som ningú.
TAL COM ESCRIUS, ES UNA LLASTIMA QUE ELS MITJANS NO DIGUIN RES D AQUET ARTISTA QUE HA REPRESENTAT EL NOSTTE PAIS ARREU DE MOLTS PAISOS I AQUI NI S,RN PARLI. GRACIES FRANCESC PER LA TEVA GRAN HISTORIA I TAMBE L INFORMACIO.
Cal recordar també a Uetam.
https://es.wikipedia.org/wiki/Francesco_Uetam
Una abraçada Francesc!
Uetam era tan famós que el meu pare un dia va dir que recordava haver-lo vist cantar. I el meu avi li va respondre que era impossible: el cantant havia mort el mateix any en que el meu pare naixeria…
MOLT BO I ENTRANYABLE ARTICLE-NECROLÒGICA, FRANCESC; ÉS INEXCUSABLE LA MANCA DE SENSIBILITAT I DE MEMÈMÒRIA D’INSTITUCIONS PÉBIQUES I PRIVADES, COM EL LICEU, LES CADENES DE RÀDIO I DE TV. quan a tv es parla de cultura, és curiós que només hi tenen entrada el teatre i el cinema, però molt poc la música i l’art en general. gRÀCIES PER AQUESTA INFORMACI´.
MOLT BO I ENTRANYABLE ARTICLE-NECROLÒGICA, FRANCESC; ÉS INEXCUSABLE LA MANCA DE SENSIBILITAT I DE MEMÈMÒRIA D’INSTITUCIONS PÚBLIQUES I PRIVADES, COM EL LICEU, LES CADENES DE RÀDIO I DE TV. quan a tv es parla de cultura, és curiós que només hi tenen entrada el teatre i el cinema, però molt poc la música i l’art en general. gRÀCIES PER AQUESTA INFORMACI´.
Aquí, informació de la viquipèdia en català del cantant Uetam (que vol dir «Mateu» a l’inrevés)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Mateu_i_Nicolau
Queria ressalvar aqui a quantidade de alunos de diferentes nacionalidades que este tenor tocou, é efetivamente um cantor do mundo. Deve ser recordado com carinho, com respeito e eu pessoalmente, recordo-o com admiração. Não é falado/reconhecido, porque, apesar da sua deliciosa e quente voz, sempre foi um homem discreto, calmo, acompanhado sempre pela sua esposa Maria Luíse (Marlis), que tanta importância teve até ao fim, na vida do Francisco, quer em quanto cantava, quer quando já só lecionava. Um amor incondicional que permitiu que ele fosse o cantor que foi! A saudade aperta muito! Um ser humano muito profundo, de uma doçura maravilhosa! Merece uma homenagem sentida da sua cidade e de todos quanto tocou com a sua música!
Com sempre em sorprens amb aquests textos en els que ens fas conèixer gent d’una gran qualitat i que sovint el nostre país no ha reconegut els seus.merits.
Gràcies per la teva reflexió i per deixar-nos escoltar la seva veu.
Moltes gràcies francesc desconeixia la importància d’aquest tenor de casa nostre.
Moltes gracies Francesc ,sempre em sorprèn la teva veracitat i varietat dels temes que comentes! Fixat que jo ,tant amant de la opera, no coneixia aquest cantant català ! El meu avi sempre m’explicava les anècdotes del altre cantant de Sant Andreu, Hipòlit Lázaro , que el coneixia de quan anava al Ateneu Popular de Sant Andreu. Repeteixo moltes gracies !
Com els músics, pintors, ballarins… també hi ha esportistes que, malgrat haver aconseguit fites olímpiques, ni se’ls menciona ni se’ls té en compte (recordo el cas d’una regatista a Sidney). A vegades per humilitat o voluntat pretesa, a vegades per no formar part de les elits d’influència, són molts els ignorats. Per fortuna, el temps situa a tothom al seu lloc (tot i que amb certa lentitud). Els deixebles de Lázaro segur que el recordaran i quedaran les gravacions. El que una generació oblida, l’altra ho recupera, som així de sòmines.
Ara m’ acabo d’enterar de la mort d’en Francisco Lazaro. Era un gran tenor i una gran persona. Llàstima no hagi tingut més ressò la seva desaparició terrenal, però no el seu record en els que l’hem escoltant amb el privilegi de conerixer’l.