Al segle XVIII era molt difícil que un artista fos innovador. L’art culte era aleshores fèrriament controlat per l’Acadèmia i tots els pintors s’assemblaven si us plau per força, ja que sortir de les pautes reglades, en el cas improbable que algú ho hagués volgut fer, hauria significat l’ofegament professional del transgressor per pura manca de recolzament social. Però es podia ser original d’una altra manera: no per la renovació de la forma sinó a partir de la temàtica triada per a ser representada en l’obra d’un artista.

Per això caldria reivindicar la originalitat d’algú com Susanna Drury (c. 1698 – 1770), pintora irlandesa que tècnicament pintava com tothom al seu temps, i amb molta perfecció, però que es va enamorar d’una temàtica que li possibilitava copsar composicions d’una originalitat sorprenent: les que va fer en una estada no pas breu el 1739 a la Calçada del Gegant, del comtat d’Aontroim, al nord de d’Irlanda, ran de mar, una formació basàltica de grans dimensions que dona origen a un paisatge increïble de murs amb columnes similars als de la nostra Castellfollit de la Roca, però també d’àmplies superfícies que l’erosió dels segles ha convertit en veritables paviments colossals de lloses hexagonals o d’altres formes, que la llegenda atribuïa al camí d’un gegant.

Susanna Drury, guaix de la Calçada del Gegant (1739)

Diuen els experts que la Calçada del Gegant és geològicament parlant parenta propera de la gruta de Fingal, a les Hèbrides, un altre fenomen natural, que despertà l’interès de Felix Mendelsohn, el gran músic jueu alemany. En viatjar-hi el 1829 Mendelssohn acabà dedicant-li una molt suggerent composició orquestral, que començà a escriure-la a dins la cova i que a mi sempre m’ha sonat a prewagneriana. Ell la batejà amb aquests noms (La gruta de Fingal o Les Hèbrides) i avui la identifiquem amb la sensibilitat romàntica, per la raresa de l’estímul que la provocà i pel gust per l’exotisme, o en definitiva d’allò que escapa a la “norma” i a allò que és previsible, com pot ser una enorme cova formada per columnes basàltiques que sembla un orgue fantasmagòric.

Els guaixos sobre vitel·la que Susanna Drury va fer de la Calçada del Gegant, doncs, que son al miscel·lani Ulster Museum de Belfast, també els podríem llegir en clau romàntica, si no fos que varen ser creats un segle abans que aquest moviment tan decisiu aparegués. Susan Drury, doncs es va sentir colpida per aquest accident geològic un segle abans que Mendelsohn s’inspirés en el seu equivalent basàltic escocès.

La seva autora, que anys enrere ja havia deixat una bona vista urbana de Londres, ciutat on diuen que s’havia format, no va ser tampoc un personatge amagat, sinó que al seu temps fou premiada per la Dublin Society, i dues d’aquelles composicions ja es varen difondre “traduïdes” a l’estampa pel gravador francès radicat a Londres François Vivares, i es varen reeditar més d’un cop, fins el punt que una d’elles va servir per il·lustrar la famosa Encyclopédie de Diderot i d’Alembert, que dedicà una entrada a la Pavé des Géants. El notable interès que varen despertar aquestes creacions de Susanna Drury –germana d’un miniaturista avui menys recordat que ella-, doncs, no era per la seva condició d’obres d’art sinó com a plasmació d’un fenomen natural insòlit.  Aquests gravats basats en les composicions de Drury es difongueren molt i despertaren interès entre molta gent per visitar el lloc; tanmateix quan la Drury el va representar ja col·locava a la seva composició diverses figures de gent vestida elegantment, que donen a entendre que l’indret ja era visitat, a no ser que fos una mera convenció a causa del costum que obligava a considerar que un paisatge mai s’havia de pintar sense incloure-hi presència humana.

Una de les estampes calcogràfiques obtingudes a partir dels originals de Susanna Drury

Se’n saben encara poques coses de la Drury. Els seus anys de naixement i mort ara per ara són aproximats, i no apareixen precisats ni al Diccionari biogràfic Irlandès, i al marge del conjunt d’aiguades esmentat i d’algun altre paisatge més adequat al que podem esperar d’una artista de mitjan segle XVIII no circula gaire obra més d’ella. Però segur que poc a poc afloraran més creacions seves potser no tan espectaculars com les d’Aontroim, però que ens dibuixaran millor el perfil d’aquesta creadora tan estimable. En un breu reportatge de la BBC es poden trobar més imatges i comentaris a aquest singular conjunt de creacions. https://www.facebook.com/BBCArtsOnline/videos/bbc-four-inside-museums-ulster-museum/897337070798930/

Aquestes aiguades de Susanna Drury mostren, doncs, un indret fora de tot el que el gènere humà pot esperar d’un paisatge natural, i ho fan minuciosament, utilitzant acuradament la tècnica, diguem-ne normal i corrent, que feien servir aleshores tots els pintors del món occidental, però el que ens mostra és tan insòlit que el resultat podria semblar-nos, anacrònicament si voleu, no només una concepció romàntica sinó també ens podria arribar a evocar una visió surrealista.

*    *    *

Aquest article meu segur que hauria agradat a Annamaria Saludes, que seguia atentament el meu bloc. Era una dama -tan imprevisible com la Drury- que als vuitanta-sis anys continuava tenint un aspecte extraordinari amb la seva cabellera blanquíssima, que mostrava orgullosa des de gairebé la seva joventut. Això dels tints a ella mai li va fer el pes.

Amiga de Mercè Rodoreda, de qui era una gran estudiosa, Annamaria Saludes fou professora molts anys a les Universitats de Nàpols i Florència, on ensenyava entre altres coses literatura catalana. Acaba de faltar, com diuen els valencians més elegantment que nosaltres, i ara vull recordar-la amb una foto que li va fer Oriol Maspons els anys seixantes, poc abans de conèixer-la jo, imatge que, vés a saber per què, serví de coberta a la traducció castellana d’una obra de Mandiargues.