Fa temps que s’han posat de moda en el nostre cinema un nou tipus de drama rural. Ara ja no el protagonitzen éssers marginals perduts a les terres altes, sinó que sovint es tracta de grups de joves urbanites que juguen a formar part de la natura o hi retornen enduts per les circumstàncies. Aquest pot ser el nus de l’argument o només l’avinentesa, i el grau de dramatisme de vegades és molt intens i altres és més aviat discret, o és directament comèdia.
Son pel·lícules –bé que mai és aconsellable generalitzar- que es caracteritzen per una acusada lentitud, “acció” morosament mastegada, i on els protagonistes es barregen tant amb la remor de la natura que sovint els diàlegs hi costen de seguir, ja que més que converses són murmuris. Quan això et passa a casa sempre et queda el recurs de posar-te els subtítols -encara que el film sigui en català- per entendre què diuen, però si et passa al cinema, per alta que posin la banda sonora –sol ser un vici de les sales exhibidores-, sovint et quedes in albis tractant de desxifrar el xiuxiueig dels personatges.
No tinc prou memòria ni prou cultura cinematogràfica com per a analitzar quan començà aquesta moda, ni fins i tot quines son les pel·lícules més destacades d’aquest nou costum. Així de memòria jo diria que Suc de síndria (2019) –de fet un curtmetratge naturista- amb Helena Martin devia ser una de les primeres, però molt abans Pa negre (2010) en part ja prefigurava el gènere. És molt possible que un cinèfil de debò em digui que la cosa ve de més lluny. Després se m’acuden El fred que crema (2022) –molt més truculenta-, 20.000 espècies d’abelles (2023) –film basc però amb participació en català-, Els encantats (2023)…, i les pel·lícules de Carla Simon també participen poc o molt d’aquesta mena de cinema. Fins i tot alguna sèrie, com a Jo mai mai (2024), també s’ha encomanat d’aquesta manera de ser i de fer.
Tot torna, i de fet a mi sovint aquest tipus de films em fan pensar en aquelles pel·lícules de Robert Bresson o d’Eric Rohmer dels anys seixanta. Eren els temps del “cine de arte y ensayo”, classificació sota la qual, encara durant el franquisme, es posaven pel·lícules més d’autor que de productor, destinades als cinèfils i que s’exhibien en cinemes més petits –eren generalment minoritàries i per això la censura hi tenia la màniga més ample- que no els films comercials destinats a les multituds. Sabien que eren pelis que només veurien els ja contaminats. A mi em va agafar tan fort aleshores, per exemple, amb Le genou de Claire (1970), de Rohmer, que tant sí com no vaig voler-hi arrossegar a diversos amics, tots universitaris, que a la sortida del cine em volien apallissar després d’afartar-se d’aguantar aquell argument minimalista i deliqüescent.
Sigui el que sigui, això de les modes en l’art –cinema o una altra expressió- mai ho he acabat d’encaixar. Sembla que quan una fórmula s’imposa –i sovint no ho fa entre majories sinó entre grups molt reduïts però que han rebut de no sé qui la facultat de definir els gustos que s’han d’acatar-, les “gens de qualité”, que deia Molière, han de “consumir-la” necessàriament i amb complicitat indubtable. I allò dura tant de temps com fins que una nova onada no arribi per fer-ho passar de moda, i substituir-ho per una fórmula alternativa que sovint resulta d’“obligació” tan inexplicable com l’altra. I arribes a la conclusió que el gènere humà és gregari -quina descoberta!-: molt sovint no tria d’acord amb allò que el motiva des de dins, de debò, sinó d’allò altre que intueix que és el que li toca fer. Jo mateix si ara hagués de fonamentar el per què de la meva passió temporal aleshores per Le genou de Claire segurament no sabria com posar-m’hi. I no dic que no sigui una bona pel·lícula sinó que molt probablement estava sobredimensionada. De vegades aquestes modes poden ser tan duradores i inexplicables com una –no cinematogràfica sinó indumentària- que fa molts anys que s’arrossega i que consisteix en portar roba, normalment texana, més o menys esparracada, i que els seguidors d’aquest costum ja compren trencada de nou en nou. La quantitat de noies –i alguns nois- que es veuen pel carrer, ben seriosos, ensenyant els genolls per entre els estrips com si sortissin d’un accident de tràfic, és sorprenent. Les facultats de Sociologia haurien d’estudiar amb detall –potser ja ho fan però no ho conec- quin estúpid mecanisme mental impulsa des de fa tant a tanta gent a apuntar-se a aquesta moda. L’estrip és bell? És útil? És pràctic? És lògic? És plaent? Crec que no és res d’aquestes coses. Quan se trobi la resposta diguem-ne científica al motiu pel quan tanta gent el llueix coneixerem millor el mecanisme que regeix les conductes col·lectives del gènere humà. Perquè això sempre va de col·lectivitats. Són les masses les que formen ramats, igual que les bandades d’estornells volen formant grans onades col·lectives perfectament orquestrades. Però els estornells no son racionals diria, i els humans en canvi sí. Si algun dia a un individu humà tot sol –abans d’aquesta sorprenent epidèmia de l’esquinçall- se li hagués acudit vestir roba esparracada hauria estat fulminat per les mirades de commiseració i rebuig dels mateixos que, arribat el cas, quan la bajanada esdevingués col·lectiva, l’adoptarien sense piular, impulsats per un corrent peregrí, cec, racionalment inexplicable.
Boníssim!
La foscor del meu habitacle no em permet, Sr. Fontbona, llegir prou bé els seus interessants escrits, que m’entreten i em fan pensar quan surto a prendre l’aire. Mille grazzie, dottore.
Moltes gràcies. molt bon i ben escrit!
Molt bo!
Efectivament, molt bo! Que difícil és ser diferent!
Quines coses que escrius!
A mi el cinema de Rohmer em xifla. Sembla intrascendent però no ho és gens. Cadascú té les seves debilitats. El que em posa frenètica són aquestes perl·lícules actuals que tenen uns diàlegs que no s’ntenen. Es que des de que es va inventar el cinema sonor (a finals anys 20) no em progressat gens? Què domonis fan amb els micròfons? Jo també em posos els subtítols i ja no diguem si la peli és argentina o mexicana…
Sempre m’han agradat els «Contes…» de Rohmer, malauradament el tinc més present per «L’Arbre, le Maire et la Médiathèque». Passen els anys i estem igual, gregaris és poc.
Gràcies per aquests moments, clars i en català, sense xiuxiueigs, amb bon so, escrits i llegits perquè «no toca»
.
😂😂👏👏
Molt divertit!!!!!! Fantàstic!!! Gràcies Francesc.
Fantàstica exposicio! molt ben explicat el que fan les masses gregàries humanes en el que la gent s’hi sent recolzada perquè tothom fa el mateix. Ser diferent és difícil i és per això que no ho fan
Gràcies pels comentaris sempre tan adients
Moltes gràcies, prof. Fontbona. Una delícia.
Sí, són les modes… als anys seixanta no eren texans amb estrips, però sí que els texans havien de ser «vells»; havien de semblar-ho, perquè portar-los nous identificava amb «burgès» i qui volia manifestar que pertanyia a una altra classe social havia de dur aquell «uniforme». Crec que l’explicació va pel camí de voler sentir-se part d’una casta. És la necessitat de formar part d’un col·lectiu, un sentiment que crec que la psicologia encaixaria a l’edat adolescent, la de la immaduresa, que reclama sentir-se protegit pel grup per manca de seguretat individual.
Gràcies per les observacions i el teu escrit.
El que més m’ha divertit és lo des nois i noies que van lluint es estrips ben seriosos com si sortissin d’un accident de tràfic en els galdosos texans…
Però ja fa anys que s’estudia la sociologia de l’abillament .. I em sembla força útil i interessant. «Il vestito parla» va posar per títol un col.lega a Florència , Nicola Squicciarino, endinsant-se en un estudi de tall psicològic prou original..
Recordo que jo també vaig iniciar una recerca sobre els vestits del «Curial e Güelfa» ,, tot i de tractar-se de modes reservades a figures de la noblesa i no a la de la gran massa que porta els texans com un colador…
Sempre hi ha hagut el ramat que es vesteix d’uniforme.. però » Moi, je me’n fous..» i gaudeixo veient cinema de la Nouvelle Vague, fins i tot el cinema mut, adorable. de ..Charlie Chaplin..I recordem de pas que la primera tendència va donar cineastes de gran categoria.. Per exemple fins i tot una dona… Agnès Varda..
L’article, és divertit i i interessant com tot el que escriu Francesc Fontbona..I per tant… Gràcies Francesc-