Que algú faci cent anys és força insòlit encara, i quan qui els fa és un col·lega hi ha més motiu de celebració. En el món dels historiadors de l’art ara per ara només em ve al cap l’espanyol Manuel Gómez-Moreno (Granada 1870 – Madrid 1970). El cas és que Jaume Socias Palau fa els cent el dia 10 d’octubre d’enguany.
Jaume Socias, nascut al Vendrell el 1924, és un historiador de l’art ben especial, ja que la seva vocació va ser tardana i va estudiar uns anys més tard que jo, que sóc molt més jove que ell. Quan Socias, que primer havia estudiat professorat mercantil i es titulà el 1953, ja portava anys d’activitat empresarial, decidí matricular-se a la Universitat Autònoma de Barcelona, aleshores incipient, per dedicar-se a la Història de l’Art, llicenciatura que obtingué l’any 1974, i hi fou alumne de Joan Ainaud de Lasarte. Ainaud va ser precisament qui primer em va parlar de Socias, com d’un bon alumne seu que encetava una nova carrera professional, però després ja vaig tenir ocasió de tractar-lo molt sovint personalment i fer-hi amistat.
La seva gran especialitat és la figura de Ricard Canals, el gran pintor postmodernista… i noucentista, de qui publicà la seva monografia de referència, a l’editorial Espasa-Calpe (1976), i sobre qui paral·lelament comissarià l’exposició retrospectiva més completa que mai s’ha celebrat d’aquest artista (Museu d’Art Modern, Barcelona 1976). Això el va convertir en l’autoritat sobre Canals, a qui tothom recorre des d’aleshores sempre que hi ha algun dubte sobre l’autenticitat d’una obra atribuïda a ell, o bé se’n precisa una informació fidedigna.
Al seu llibre Pintura catalana en el castell de la Geltrú (Barcelona, Selecta 1977), catalogà la important col·lecció pública de la mai prou lloada Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, que sota el nom deliberadament incògnit de “Llegat 1956” designà durant molts anys el conjunt pictòric de grans peces de petit format que, encara més anys després, Esther Alsina desvetllaria que es tractava de les obres que l’icònic col·leccionista Lluís Plandiura havia obsequiat regularment a la seva íntima amiga Victoria González Somón.
Jaume Socias també s’ocupà de la part de pintura de volum Modernismo en Cataluña (Barcelona, Nou Art Thor, 1976; reeditat en català, 1981-1982, 1987), una obra ambiciosa pionera en abordar aquest moviment des de tots els punts de vista –l’art, però també la literatura i la música-, i dins la mateixa editorial, sota el reconegut segell “Gent Nostra”, Socias publicà monografies sintètiques dedicades a Rusiñol (1980) i Dalí (1982), també reeditades. Per a l’Institut d’Estudis Ilerdencs publicà un treball sobre Carles de Haes i el naixement el paisatgisme modern espanyol (1980), edició impresa d’una conferència dictada allà. També ha publicat monografies d’artistes del segle XX com Alumà (Bilbao 1976), Vilà-Cañellas (Figueres 1988), Puigdengolas (Barcelona 1988), Rafael Duran (Barcelona 1990) i uns quants més.
Igualment col·laborà en la premsa, com a crític d’art: a la darrera etapa de la revista Destino (1978-80) –en l’òrbita de Rafael Santos Torroella-, La Vanguardia (1985-88), el diari Avui (1988-2007), El Temps de les Arts (2005) i especialment a la prestigiosa revista madrilenya d’art Goya, en la que actuà molts anys constantment com a corresponsal a Catalunya (1980-2005), entre altres capçaleres.
Jaume Socias ha arribat a centenari fins fa ben poc en un estat de salut envejable. Jo me’l trobava passejant pel barri –som veïns- sense bastó fins aquest estiu passat. Després, tanmateix, problemes de salut en principi potser no greus, a la seva edat han esdevingut més inconvenients, i li han limitat un tant la seva capacitat d’acció. Cal desitjar-li tanmateix que es mantingui molt de temps com fins ara, ja que els centenaris de les personalitats només rarament els celebrem en vida d’elles, com és el seu cas.
Il·lustre degà dels historiadors de l’art catalans, salut!
Moltes gràcies Francesc per el teu article. El Jaume és un amic entranyable que tots estimem i admirem pel seu saber, la seva,sensibilitat, simpatia i la seva bondat. Un company de carrera especial i únic, forma part de la nostra vida i del nostre patrimoni. Celebrem el seu centenari de tot cor.
Quin article més oportú, Francesc! Enhorabona. Jo també el trobava pel barri i, com sempre, molt cordial i de molt bon humor. El vaig conèixer a la Universitat, però, sobretot ens vàrem tractar més estretament a partir de la gran exposició Canals que va comissariar al Museu d’Art Modern el 1976. Va ser tan fàcil i tan agradable treballar amb ell!!
Felicitats Jaume!.I felicitats tambe a tu, Francesc Fontbona, per els teus articles sempre tan oportuns!.
En Jaume Socias bé mereixeria un homenatge institucional. Gràcies, Francesc, per dedicar-li aquest article. Guardo com un tresor el seu llibre de les pintures al Castell de la Geltrú dedicat per ell, qui em va rebre molt amablement quan indagava sobre el Llegat 1956.
Per molt anys, Jaume! Sempre va ser un plaer conversar i treballar amb tu quan jo era a la Sala Parés i venies a visitar les exposicions per escriure algun comentari, especialment les de “Pintors de Fama” i si teníem algun Canals penjat.