Benvolgut Sergio,
T’envio aquesta lletra, des del meu bloc, posant pel davant l’amistat que ens tenim des de fa molts anys. He llegit el teu article “Cultura y política en la era Illa” el 24 d’aquest agost a La Vanguardia. No dubto que els socialistes consideressin que en anteriors tripartits cedir les conselleries culturals a ERC havia estat erroni, però si ara ho han tornat a fer –la nova consellera de Cultura Sònia Hernández era directora general en el govern d’ERC- és senzillament perquè no tenen prou vots per fer-ho d’una altra manera. El país és com és, i difícilment el PSC-PSOE hauria pogut presidir la Generalitat sense pactar amb els pocs que han volgut fer-ho. I quan passa això, l’altra part posa les seves condicions, com és lògic. Si no, no hi havia presidència. Tot i això vés que no li passi factura a ERC haver pactat amb els socialistes, però això és un altre tema.
Després passes a considerar altres coses i parles de la política cultural nacionalista i de la no nacionalista. No hi tornem: quan hi ha un nacionalista a un costat és per que hi ha un altre nacionalista a l’altra banda. Uns defensen un idioma i els altres l’altre, o sigui que tan “nacionalistes” son uns com els altres.
No entraré ara en les raons que va tenir el comte del Montseny per encarregar el programa iconogràfic dels murals del Saló de Sant Jordi el 1926-27 –ara retirats-, però no cal ser gaire agut per veure quina era la seva intenció: la de tapar allò que s’havia fet en els anys de Mancomunitat, amb la diferència que la Mancomunitat era fruit d’uns resultats electorals i el comte del Montseny devia el seu càrrec a una dictadura, la de Primo de Rivera.
Però en la part final del teu article trobo les qüestions més curioses. Realment és tan forassenyat que el català sigui considerat “llengua propia” a Catalunya? D’on ho ha de ser doncs, d’Andorra i prou? Només veient l’adjectiu “català” ja sabem que es refereix a un territori concret. Que a aquest territori, Catalunya i els antics regnes de la corona catalano-aragonesa, hi ha una altra llengua és cert, però no és la que s’havia cuit aquí. I no diguem que històricament hagin estat “en rica coexistencia”. Això és bonisme que un acadèmic –de Bones Lletres- no es pot permetre dir. L’Espanya unitària que implantaren els Borbons a començaments del segle XVIII va prendre mesures constants per unificar els regnes anteriors, eclipsar la llengua pròpia de Catalunya i reforçar la dominant, començant per Patiño des del 1715. Allò de bon començament ja no apuntava a una “rica coexistència”.
Però és que a mesura que passava el temps aquesta actitud no es va corregir mai, i al llarg del segle XIX, per exemple, la llei Moyano (1857), positiva perquè volia introduir la obligatorietat de l’ensenyament primari, només contemplava la gramàtica castellana (articles 2, 88) i al segon ensenyament s’ampliava a la llengua llatina (art. 14) i rudiments de la grega (art. 15), i quan en regular la Universitat s’introduïa explícitament l’estudi de la llengua espanyola, era evident que no s’hi tenien en compte les altres llengües “espanyoles”, però sí l’àrab, l’hebreu, el caldeu i altres llengües orientals (art. 33). Per ser mestre de primer ensenyament només es demanava el coneixement de la gramàtica castellana (art. 68). O sigui que a l’hora de redactar-se la gran llei d’educació del segle XIX, la realitat palmària de l’existència de la llengua catalana, que no era parlada en cap racó amagat d’una vall perduda sinó que s’estenia per gran part de l’Est peninsular, ni tan sols era esmentada. Dir que allò era rica coexistència és un acudit sarcàstic.
O la llei del Notariat (1862), que va també imposar el castellà (article 25), perquè malgrat tots els esforços dels governs espanyols, la gent al llarg del segle XVIII continuava fent per exemple els testaments en la llengua pròpia i això irritava les mentalitats centralistes que sempre han portat la batuta a Espanya. Van regular el notariat i de passada van eliminar la possibilitat que es continuessin fent documents notarials en català. Més “rica coexistència”.
Per què aquell interès en imposar des de la infantesa l’idioma de Castella –i cap altre!- als països de parla catalana, i en obligar a que els catalans haguessin de prescindir del seu idioma en redactar fins les últimes voluntats? El català per l’Espanya il·lustrada i per la vuitcentista en lloc d’un idioma “espanyol” esdevenia una anomalia que ni s’esmentava, un element a ignorar i esborrar, pitjor que si fos estranger. Això tampoc era rica coexistència. I tot això no és opinió, és història documentada.
Si entrem al segle XX veurem que res es va corregir. Excepte els abans esmentats anys de Mancomunitat i els de la Generalitat republicana, i encara va ser a contrapèl de la voluntat de l’estat central. Tota la resta de temps Espanya no va tenir per l’altra gran llengua del “seu” estat cap tracte igualitari, sinó que va continuar ignorant-la, minoritzant-la, quan no prohibint-la explícitament. Va ser Franco, sí, però també havia estat abans Primo de Rivera i els governants de la monarquia d’Alfons XIII, com Romanones, que era liberal!, i volia impedir amb un Reial Decret de 1902 que a les escoles, malgrat tot, encara hi hagués residus de presència del català, especialment a través dels catecismes!
M’he referit a només tres exemples, però Ferrer Gironès, un senador que va retenir el seu escó precisament dins l’espai socialista, aprofità el seu pas pel Senat per consultar-ne els arxius i elaborar un llibre de més de tres-centes planes on es recullen els centenars de disposicions oficials que les successives administracions espanyoles varen promulgar durant segles per a combatre el català al llarg de la història com si es tractés d’una epidèmia (La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui, Barcelona, Edicions 62, 1985). Encara recordo com de nen segons qui quan em sentia parlar en català deia allò tan bonic de: “¿Niño, que tienes pupa en la boca que hablas asi?” ( Als meus fills encara els hi va dir algú això, una generació més tard i ja en democràcia). Negar el contingut del llibre de Ferrer Gironès, que hauria de ser lectura obligada a Espanya per aprendre com no s’han de plantejar les coses en tractar cultures fraternes, és negar l’evidència. S’hauria de poder escriure un llibre recopilant les disposicions d’Espanya en favor de la llengua catalana –sobre el paper també “seva”-, però és que no cal que ningú s’hi posi, perquè no n’hi ha. Espanya sempre ha volgut fer seva la geografia del seu estat, però en canvi no ha tingut mai per seves les llengües d’aquesta geografia.
Amb aquesta obsessió constant dels governs espanyols contra les llengües no castellanes a qui li estranya que el país volgués fer-hi qualsevol tipus de contrapès. Que amb la Generalitat restaurada, doncs, s’hagi volgut corregir l’efecte aclaparador de quasi tres segles d’ofec no hauria d’estranyar a ningú. Només estranya als que neguen que aquella posició espanyola contra natura va succeir i es va mantenir. Sostenella y no emmendalla. I que Catalunya vulgui que el seu idioma sigui hegemònic al país és molt més lògic que no que l’hegemonia sigui d’un altre idioma. Aquesta altra llengua, el castellà, té centenars de milions de parlants aquí i a Amèrica –i no entraré en com els va aconseguir-, el fet és que el castellà té globalment una salut molt més bona que el català, i que no li cal voler reconquerir una quota petita més de protagonisme al món. Podria ser generosa amb la germana magra. A veure quan Espanya reconeixerà aquestes coses i no interferirà en que a Catalunya –i a València, Balears i la Franja- es pugui viure còmodament en català.
Cap al final del teu article ens dius que Salvador Illa s’havia manifestat amb Sociedad Civil Catalana. Prou que ho recordo, i més d’un militant socialista m’ho havia negat, quan és tan fàcil comprovar-ho per internet. Quan vaig veure als noticiaris aquella manifestació d’Illa vaig pensar que Joan Raventós o Pasqual Maragall no ho haurien fet mai, però és que Alexandre Cirici, Maria Aurèlia Capmany o Frederic-P.Verrié –mites del socialisme fundacional aquí- puc afirmar que no sols no ho haurien mai fet sinó que haurien tret foc pels queixals en veure-ho.
I que no pateixi ningú: el monolingüisme català no existirà mai més, per que a part dels àmbits que poden ser mig regulats per la Generalitat, la resta de la societat està saturada irreversiblement de castellà.
Amb l’amistat de sempre,
Francesc Fontbona
Felicitats per l’article, Francesc. Com es diu en llenguatge col·loquial: es pot dir més fort però no més clar.
Sincerament, penso que que la llengua catalana està en greu perill, no ja de recessió (que ja ho està) sinó també de desaparició si Catalunya no disposa d’una eina bàsica: un estat propi.
Un article molt bó. Moltes gràcies
Felicitats també, Francesc, per aquest gran article. Jo, no tinc els conéixements històrics seus, pero en els fets que conec, hi ha una concordància total amb el que explica. Sols faría un petit esment al punt que diu ” com tractar cultures fraternes “. Crec que aquí ha set força benevolent. Una cultura no es solsament la seva llengüa pròpia sino també el seu tarannà alhora de tracar els veïns. I la cultura espanyola no ha estat, al meu parer, gens de fraterna amb la del poble català.
Totalment d’acord. No cal fer més embuts. Sense estat propi, aniràn caïent tots els trets de la nostra cultura. No només la llengüa sino la catalanitat sencera.
Moltes felicitats per l’article
Un article fantàstic, de resposta no només a Sergio Vila San Juan, ja que també és una excel·lent diagnosi d’alguns episodis destacats de la situació del català al llarg de la història. Les actituds imperialistes envers les llengües minoritzades són un clàssic exponent d’imposar el poder sense miraments. És un miracle que el català hagi sobreviscut malgrat tot. Les llengües són un patrimoni comú que cal preservar, protegir per conservar, restaurar, difondre. Quan la llengua catalana estava prohibida durant el franquisme es feien classes de català clandestines (el meu pare en feia en algunes entitats del Poblenou ). Els primers anys de democràcia, persones com jo que no la vàrem estudiar a l’escola, la vàrem aprendre com vàrem poder amb el mètode Ruaix, per militància. A la dècada dels vuitanta del segle passat, la Generalitat amb la llei de normalització lingüística, va aconseguir que la llengua fos un factor d’integració fonamental. La meva llengua materna és el castellà i el bilingüisme era un fet natural a casa meva. Tot i això, vaig fer classes de reciclatge de català per a mestres durant quatre anys, experiència de catalanisme combatent perquè considero que la llengua és un dels factors d’identitat primordial, com també ho són les altres llengües de l’estat –el basc, el gallec, l’aranès– d’un estat plurilingüe i plurinacional. Aquest fet diferencial ens hauria de fer sentir orgullosos. I encara, com ressona Joan Maragall amb el seu Escolta Espanya!
Sr. Francesc Fontbona , llegir aquest article carregat de raó històrica me ha donat per bó aquest diumenge. Profundament agraït.
Veurem si el tarannà negacionista i agressiu vers els nacionalistes que no són ell de l’escrit de Vila Sanjuan serà el realment, -com vol ser-, l’aire inspirador de l’acció cultural del govern Illa, i si la figura nominal dels republicans en la Conselleria només una simple concessió ornamental per a justificar l’equilibri de forces que la “carta oberta” descriu com cal.
Molt bon article Sr. Fontbona. Al Sr. Vila -Sanjuan val més no fer-li cas. És un impresentable
Molt interessant, moltes gràcies, coincidim en gairebé tot
Article documentat. Tant se val. L’imperialisme del colonitzador mai s’avé a raons. La mentida i l’amnèsia, són els seus arguments per “justificar” el comportament criminal de l’Estat delinqüent.
Crec que el senyor Sergio Vila-Sanjuan, amb els seus comentaris sobre la cultura i la llengua catalana, i amb la seva visió nacionalista espanyola, que vol justificar-la amb fets inexactes, hauria de renunciar a continuar com Acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Bones lletres, doncs, la seva actitut compromet a l’ Acadèmia, els seus membres i desprestitge l’ entitat.
Gràcies per aquesta lliçó tant magistralment raonada. Negar l’imperialisme criminal de l’Estat Ñ , en contra tota nació que no fos la castellana, és un atemptat a la intel·ligència. Els ocupants, el primer que fan és prohibir la llengua del territori ocupat, i emprendre així la substitució de la consciència de pertinença. I si et reveles, passes a ser tu el supremacista. Això, és un crim tant execrable, tant fastigós, que ningú mínimament informat, es fa acreedor al respecte que tots ens mereixem els uns amb els altres. Sense sobirania nacional, Catalunya no té possibilitats de sobreviure.
Mentre no tinguem un organisme en que poguem defensar-nos quan rebem als morros un “habla en español ” en qualsevol establiment, seu oficial, comerç, etc, etc, res ens val. No n’hi ha prou amb “Plataforma per la llengua, que prou fa”. Ja no som majoria els catalano parlants militants, i d’aquests, la meitat estem esgotats. Mala peça al taler tenim, però diuen que la esperança es el darrer que es perd. Bona contesta. Si senyor. Moltes Gracies.
Benvolgut mestre, tu si que la saps tocar. Una repassada d’història o més aviat històrica. Diuen què qui diu veritats perd les amistats.
És una llàstima que veus clares com la teva quedin enterbolides enmig de tanta mediocritat. Una forta abraçada.
En Francesc Fontbona la clava.
Els discursos com el d’en Vila San Juan només pretenen camuflar la realitat de la voluntat d’eliminació de la nostra llengua, la catalana. Vol fer passar bou per bèstia grossa, un cop mes..
RESPOSTA A FRANCESC FONTBONA
Benvolgut Francesc,
En primer lloc t’agraeixo l’atenta lectura que has fet del meu article “Cultura i política a l’era Illa”, i la bona intenció de diàleg civilitzat que transparenta la teva “Carta oberta”, amb la qual tinc lògicament algunes discrepàncies, que per no repetir-me substanciaré en tres punts.
Assenyales com a “bonisme” que jo esmenti la “rica coexistència” del català i castellà a Catalunya, i cites casos ben documentats de conflictes entre les dues llengües i actituds d’imposició a partir del segle XVIII, moltes d’elles efectivament lamentables. La teva visió d’aquesta “coexistència” és molt negativa.
Però hi ha altres visions possibles. Argumentaré la meva observació remuntant-me alguns segles enrere. Com bé saps, el castellà comença a utilitzar-se com a llengua culta a les nostres terres a partir de l’entronització de la dinastia Trastamara en la Corona d’Aragó després del Compromís de Casp el 1412. Ja a aquell mateix segle XV el fan servir com a llengua literària autors catalans com Pere Torroella i Francisco Moner, i en el XVI, i amb gran nivell, Juan Boscán (o Joan Boscà). Aquest lliscament o alternança (alguns d’ells són bilingües) no va ser per imposició, sinó per opcions personals possiblement derivades dels canvis en la Cort Reial, com han observat Martí de Riquer i Eulàlia Duran.
Des de mitjans del segle XVI les impremtes barcelonines tenen com a primera llengua d’edició el castellà; aquest és un fet igualment bé documentat. No ocorre tampoc per imposició sinó per consideracions estratègiques i comercials. I es prolonga fins als nostres dies, en els quals Barcelona és una de les grans capitals editorials mundials.
En els temps que la historiografia literària catalanista considerava “de decadència” (del XVI a mitjans del XIX, tres segles), el castellà és una llengua de cultura amb pes prioritari a Catalunya. Autors no menors com Setantí o Feliu de la Peña la utilitzen, com ho faran més tard Antonio de Capmany, Torres Amat o Francisco de Castellví, el gran cronista de la Guerra de Successió i del 1714. En el XIX té lloc l’eclosió de la denominada, i ben valorada per crítics poc sospitosos com Manuel de Montoliu o Rubió i Lluch, “escola literària castellana de Catalunya”: Cabanyes, Piferrer, Milá i Fontanals, Bergnes de las Casas, Jaime Balmes!… No és un mal elenc.
Publicacions catalanes en llengua castellana com El europeo o El vapor obren pas al romanticisme a Espanya. El Diario de Barcelona, amb Mañé i Flaquer al timó, marca el pensament de la burgesia culta. L’escola d’assaigisme polític radical oberta per Pi i Margall tindrà continuïtat amb Ferrer Guardia i Federica Montseny, també en aquesta llengua. No entraré més al segle XX, on les àrees d’influència culturals i periodístiques a les dues llengües queden repartides, amb l’infamant període franquista, cert, en contra del català.
Al costat de la tradició literària en llengua catalana, que no cal que t’expliqui, la que aquí et comento ha brindat una aportació objectivament important a la cultura de Catalunya. Tot això no constitueix una “rica convivència”? Podem seriosament considerar com a llengua “no pròpia” aquella en la qual s’han escrit i publicat no poques fites definitòries de la cultura de Catalunya en els últims 600 anys? Resulta que una part bastant substancial de la cultura catalana s’ha construït en castellà. Què fem amb tota aquesta producció intel•lectual? La llancem a la paperera? Dissimular que tot això va existir, per molt que catalanitzem els noms d’aquells autors que firmaven en castellà, em sembla que és fomentar un miratge. D’allà la meva proposta de començar a consensuar mínimament la lectura de la història.
I això em porta al segon punt. Les pintures del Saló de Sant Jordi, realitzades per artistes catalans, són de caràcter historicista com tantes que es reparteixen per edificis oficials de tot Europa. No discutiré d’art amb un mestre com tu. Però les lectures estètiques i ideològiques d’aquest tipus de pintura són canviants: el museu del Prado, com saps, està donant cada vegada més espai a les de la seva col•lecció. En aquest cas penso que es podien haver contextualitzat en el mateix Palau de la Generalitat en comptes de dedicar un generós pressupost a la seva extracció, una extracció sense destinació explícita: pel que sé no aniran al MNAC. Ni al Museu d’Història de Catalunya, on podrien omplir nombrosos buits en el seu molt insuficient discurs sobre el paper de Catalunya dins d´Espanya. De moment desapareixen, confiem que en bon estat, en algun magatzem.
La col•locació d’aquestes pintures en els temps del comte del Montseny, assenyalant moments importants de la intervenció catalana en la història d’Espanya, va ser efectivament ideològica. La seva extracció en temps dels presidents Torra i Aragonès, a la meva manera de veure, també ho ha estat. Com ho va ser el canvi de nom del carrer Príncep d’Astúries per Riera de les Cassoles, impulsada per l´esmentat sr. Torra. O la desaparició segons instruccions de la Generalitat, de l’estàtua d’Isabel II, d’Agapito Vallmitjana, dels jardins del Palau de Pedralbes. És difícil no advertir a totes aquestes accions un cert adamisme històric, el desig de presentar la història de Catalunya com si no hagués estat mai englobada en la d’Espanya. Un altre miratge. Considero que convé fugir-ne i tornar en la mesura possible a la realitat, un objectiu que passa per arribar a mínims acords programàtics sobre llengua i cultura entre catalans nacionalistes i no nacionalistes. Aquesta és la raó final de l’article que has tingut l’amabilitat de comentar.
Finalment, quan dius que no hi ha disposicions d’Espanya a favor de la llengua catalana, et remeto a la Constitució Espanyola del 1978. Estipula que, juntament amb el castellà, les altres llengües espanyoles podran ser oficials en les comunitats autònomes d’acord amb els seus respectius estatuts. No és una disposició menor. I les polítiques de suport a la llengua catalana que ha impulsat en anys posteriors la Generalitat ho ha fet com a institució integrada a l’Estat espanyol (“Les relacions de la Generalitat amb l’Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel principi general segons el qual la Generalitat és Estat”, segons l’Estatut d’Autonomia).
Amb molta cordialitat i el desig de tornar a compartir alguna paella en el Set Portes, rep una abraçada
Sergio Vila-Sanjuán
Benvolgut Sergio,
Era de vacances i amb dificultats informàtiques. Et contesto ara.
Els casos de conflicte entre les dues llengües –que més que conflicte és una diglòssia de llibre- formen part d’una actitud sistèmica. Espanya sempre s’ha considerat exclusivament castellanoparlant i ha tendit a titllar les altres llengües de “peculiaridades regionales” o dialectes. Per això el Diccionario de la Lengua Castellana va passar a denominar-se desacomplexadament de la “Lengua Española” des dels anys vint del segle XX: no hi cabia cap altra espanyolitat que la castellana. I encara dura.
És ben cert que el castellà s’utiliza aquí des dels Trastàmares. Era una dinastia castellana –com els Plantagenet eren francesos a Anglaterra- i es va notar. També és ben cert d’altra banda que les impremtes catalanes estampaven molt en castellà en la mateixa època. Millor per elles que ja aleshores eren tan versàtils. El cas Boscán, que com bé dius no és únic, és ben conegut: resulta que al Batxillerat em van parlar molt més d’ell que d’Ausias March –vaja d’aquest no em van dir res de res-, seguint la tònica constant de l’Espanya oficial de potenciar la cultura en castellà en detriment de la pròpia. Que altres escriptors catalans posteriors utilitzessin preferentment el castellà no es estrany, ja que el català havia anat perdent “prestigi” culte. El mateix Capmany, que tu esmentes, a finals del segle XVIII va arribar a dir del nostre que era un “idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras”. En la història dels idiomes no és rar caure en etapes de desprestigi: el mateix anglès, a l’Edat mitjana, va ser força desplaçat a Anglaterra en les capes altes de la població pel francès, i fins ben entrat el segle XIX a Rússia l’idioma propi es considerava vulgar i les classes altes havien adoptat el francès (la tsarina Caterina la Gran –sempre el Poder- hi va tenir també molt a veure).
No oblidem, però, que la tendència iniciada el segle XVI, d’enfonsament progressiu de l’idioma propi a nivell literari va ser potenciada per l’administració espanyola des de començament del segle XVIII amb tota mena de disposicions destinades a l’ofegament del català. O sigui que la frase punyent de Capmany s’escriu després de quasi un segle que l’Espanya “il•lustrada” oficial faci de tot perquè la frase sigui certa. Tot i això, coetani d’ell, el baró de Maldà, quan escriu el seu immens Calaix de Sastre, on va fent el dietari del transcórrer del seu món durant quasi mig segle, ho fa en català malgrat tractar-se d’un noble. Això volia dir que el nostre idioma no estava viu només entre el poble baix sinó també en l’aristocràcia. Pobre Maldà, però, el seu català no era gaire llustrós. Però era.
També és significatiu que si el català al segle XVIII manté un cert to culte es gràcies, per exemple, a les tragèdies escrites pel menorquí Joan Ramis. I és que Menorca no estava sota la dominació espanyola sinó anglesa, molt més respectuosa amb la cultura pròpia que l’espanyola.
El tòpic vol concentrar en l’“infamant període franquista”, com tu dius bé, l’actitud anticatalana d’Espanya, però com ja et vaig dir en la carta anterior, abans durant tota l’època de la Restauració i durant el segle XIX sencer, l’actitud dels governs espanyols davant de català havia continuat essent tan infame com al segle XVIII. Curiosament durant l’etapa napoleònica, el Diari de Barcelona fou publicat en català i francès (la llengua pròpia i la del nou poder): aquella França es mostrava aleshores més procliu al català que Espanya, que feia veure que aquesta parla no existia. Va ser un miratge: França sempre seria també brutal amb el nostre idioma. Per sort el país va reaccionar, i ara el trist dictamen de Capmany, fa més de segle i mig que s’ha revertit, tot i haver jugat amb els àrbitres en contra.
No vull llençar a la paperera el que han escrit de valuós els catalans en castellà. Que sigui benvingut, però sense perdre de vista que l’idioma propi, el que s’ha format aquí des d’abans del segle XI és el català. En canvi la llengua catalana a Espanya no ha calgut que ningú la llencés a la paperera, perquè hi ha estat des de sempre. I ningú n’ha tingut mala consciència.
Dius de que el catalans signaven en castellà. Cert, però només cal recordar que encara al meu fill gran no em van deixar inscriure’l al registre civil amb el nom català, i això no venia de Franco sino de sempre. Per tant els nostres besavis i rebesavis signaven en l’únic idioma possible; l’altra llengua era pària.
La meva opinió sobre la retirada de les pintures del Saló de Sant Jordi és que el resultat ha estat magnífic. Ara aquell àmbit ha passat a ser de nou un gran monument renaixentista –de Pere Blai- puríssim, fins ara emmascarat. En quant a les pintures, que s’han retirat i emmagatzemat amb tota la cura, la meva opinió és que haurien d’exhibir-se més que al MNAC, al Museu d’Història de Catalunya, ja que son un conjunt pompós que explica molt bé la mentalitat primorriverista. La gran majoria d’aquells autors –a part els que no acceptaren l’encàrrec per no ofendre Torres-Garcia- allà no se’ls reconeix, ja que es van veure obligats a pintar amb un estil que s’assemblava al de les pintures d’història de mitjan segle XIX.
I no tornem a esmentar els “nacionalistes” i els “no nacionalistes”. A Espanya no només son nacionalistes els “perifèrics”: els centrals i assimilats a ells ho son encara més i han actuat recolzats amb molta més força i eficàcia.
Per acabar, si tot el que l’Espanya oficial ha fet per la llengua catalana al llarg dels temps és el seu tímid reconeixement en la darrera Constitució –sense Roca i potser Solé Tura vés a saber si hi haurien pensat-, queda molt i molt per fer. A Bèlgica, per exemple, el flamenc és oficial a tot el territori, no només a Flandes: encara recordo el meu enyorat amic Roger Alier interrogant a policies de la francòfona Lieja en neerlandès, i aquests contestant-lo com podien, i no rebotant-se xulescament com fan tants policies aquí quan algú els parla català… a Catalunya. Si un dia puc parlar en català amb un guàrdia de Burgos et concediré que s’han equilibrat les coses. En Roger ho raonava dient: aquí tots el funcionaris públics han de conèixer els dos idiomes siguin on siguin, i vaig comprovar que era cert. Allò és un país civilitzat. No com aquí, que tan tristament habitual és que el català no el parlin ni els funcionaris de l’Estat actius a Catalunya mateix.
Espanya encara està enormement en deute amb un idioma que hauria de considerar seu i no una anomalia com marciana a neutralitzar. La rica coexistència començarà el dia en que l’estat en prengui consciència, i corregeixi els efectes de tres segles nefastos que continuen pesant com una llosa ara i aquí. Però primer se n’han de convèncer, i no detecto que vagin per aquí encara. Per això, ja que l’Estat no corregeix, el més lògic és que ho faci l’administració més propera, que així li han manat els votants des de fa moltes eleccions.
I ja saps: tants arrossos com vulguis.
Francesc
Cal fer-ne difusió EXTRA.
És un document d’autèntic valor hìstòric que cal que sigui conegut.
La història és la que és i des del poder de torn ja sigui de dretes o d’esquerres sempre s’intentarà difuminar-la al màxim (uns de forma més barroera, i els altres amb una mica més de guant blanc). El futur del català sense el poder d’un estat que el defensi és força tenebrós.
L’article esta be, però el trobo massa suau per la situació critica que vivim i la que vindrà amb el president 155
Be però massa suau per la situació critica que vivim i la que vindrà amb el president del 155
Molt bon article! Moltes gràcies per alliçonar-nos als que malgrat no sabem gaire història, ens estimem el català.
Un article per rellegir, emmarcar i ajudar-nos a argumentar quan ens calgui defensar la nostra llengua davant els que insisteixen a repetir que “el castellano también es una lengua de Cataluña. Desde siempre”.
Moltes gràcies Doctor Fontbona.
Així , en Sergio no diu la veritat. Si no diu la veritat que fa? MENTIDES?
Benvolgut Francesc
He tornat a llegir l’article de Sergio Vila-Sanjuán i també rellegit la carta oberta. Et felicito per l’oportunitat i contundència dels arguments. També he llegit la resposta del periodista del dia 26 d’agost.
Subscric tot el que diu l’Oriol Calvo. Especialment el perill de desaparició del català. No obstant, crec que tenir un estat propi només seria una gran millora, però no una garantia de la pervivència i ús del nostre idioma, com desitgem. Tenim l’exemple d’Andorra.
L’heterogeneïtat de les immigracions, les xarxes socials, la globalització i altres causes afegides que se’ns presenten a una velocitat uniformement accelerada, m’indueixen a un pessimisme total amb relació al futur del nostre idioma. Com diu Teresa Montserrat Sala la supervivència del català és un miracle i crec que no es podrà repetir en un futur.
L’article de Sergio Vila-Sanjuán és un pamflet que cansa, però sobretot és un ofensiu despropòsit. El periodista de La Vanguardia falta a la veritat, cosa molt lamentable, sabent que l’autor ha nascut, viu a Barcelona i per tant coneix la no correspondència del que explica amb la realitat.
Els que diuen que Catalunya té dues llengües pròpies estan tan obcecats contra el català que prefereixen simular desconeixement històric o mentir, abans de proclamar la veritat. Són els mateixos que fabulen sobre la “rica coexistencia”.
Sergio Vila-Sanjuán lamenta que en temps del pujolisme l’acció de represtigiar el català no fou lingüísticament inclusiva perquè va deixar fora la creació castellana. Posem les coses al seu lloc. Els espanyols castellans tenen una llengua amb 460 milions de parlants i es queixen de què els catalans que només som 8 milions no els tenim lingüísticament prou en compte. O sigui, nosaltres que som els pobres hem de consolar als rics perquè aquests tenen la desgràcia de nadar en l’abundància.
Sergio Vila-Sanjuán acaba l’article dient que “vienen tiempos nuevos”. Sabem exactament per qui i per què. La repressió que ara està reviscolant contra el català fa que alguns ja celebrin la festa abans d’hora.
Preguntes si és tan forassenyat que el català sigui considerat com la llengua pròpia de Catalunya. Per la majoria d’espanyols la resposta és que és totalment forassenyat. Els espanyols són comprensius i benvolents amb alguns aspectes del “hecho diferencial catalán”. Com a demostració ens permeten parlar català per tenir-nos satisfets i fins i tot han accedit a considerar com a idioma el que molts creuen que és un dialecte que parlem, sobretot, amb un “animus iniurandi” envers els espanyols castellans.
La llarga guerra d’Espanya contra el català no ha derrotat la nostra llengua perquè, fins fa poc, la repressió ha succeït en un àmbit geogràfic relativament petit i la nostra catalanitat latent s’ha pogut manifestar quan l’ocasió ha estat propícia. Els nous escenaris i la nostra tant diversa demografia actual i futura, fan preveure que per l’idioma català el millor temps ja ha passat.
Espanya mai tractarà com a fraternes les cultures no castellanes del seu estat. Amb això també hem d’exhibir l’Orteguiana “conllevancia”. En el disc dur del cervell hispànic hi ha una realitat hostil, indissimulada i fins i tot enemiga contra el que no ha gestat, parit i alletat la “madre Castilla”. Per això Antonio Machado va escriure: Castilla miserable / envuelta en sus andrajos / desprecia cuanto ignora.
Ben afectuosament
Ventura
Després de tots els comentaris ben assenyats, només una postil·la: Vila-Sanjuan i tutti quanti tenen raó: no són nacionalistes, són directament imperialistes.
Gràcies, Francesc!
Gràcies Fransesc per la teva lliço magistral d’història.
Creus que les pintures del saló Sant Jordi havien d’ocupar el lloc on eren deixant a banda el seu dubtos valor com a obra d’art?
La seva preseència era una provocació.
El català és una llengua minoritària i cal reforçar-la per tal de que això es reverteixi.
Minoritzada. No minoritària
Crec que Vila-Sanjuán ha quedat KO al segon round
Gràcies Francesc, és un bon recordatori d’història i una bona lliçó de sociolingüística. I és ben cert, pels qui així ho creuen, que una llengua sense estat sempre estarà sota el poder procel.lós de l’imperi dominant. I aquest paper l’hem de poder exercir nosaltres que per això som els seus parlants i és la llengua pròpia del nostre país. Potser un dia ho aconseguirem i junt amb la llengua vindrà tota la resta i el 155 serà només història. Tant de bo!!
Quin parell d’ articles més ben documentats i argumentats. Per guardar i emmarcar.
Moltes gràcies Francesc.
Impecable redacció, ompecable argumentació.
De tornada a Barcelona, el gran plaer de trobar-m’hi aquests teus dos darrers escrits, combatius i irrefutables. Bravo, Francesc. I moltes gràcies.
Les dones són menys pessimistes i t’alaben plenament.
Fas bé de seguir argumentant sobre la quëstió, perquè si fa 3 segles que dura, hi ha espai per raonar-ne, encara molt.
No és cert que siguis massa lleu, amb Sergi Vila- Sanjuán. No tothom fa servir, un mateix to en parlar, moure’s o viure. Depèn de l’estil de cada un. Per un historiador de l’art com ets tu, diria que emparar-se dins una certa mesura de llenguatge, esdevé un recurs de superioritat generós i elegant vers l’interlocutor.
Congratulacions per la persistència històrico- filològica, admirat Francesc Fontbona.
Article implacable, magníficament documentat, amb tot rigor.
Gràcies Francesc.
Lourdes