Tinc la mania, o més aviat la convicció militant, que en els diversos camps de la creació artística hi ha força més autors de primer ordre dels que figuren als llibres i tribunes que creen i recullen el cànon al que tots ens acabem referint en valorar cada especialitat. Un dels exemples més clars, a la meva manera de veure, d’aquesta realitat seria l’obra cinematogràfica del tàndem britànic Michael Powell (1905-1990) & Emeric Pressburger (1902-1988), als decennis dels quarantes i cinquantes. Bé, Pressburger de fet era hongarès d’origen, però ja se sap que a l’Europa del segle XX va haver-hi moltes migracions fecundes en el camp cinematogràfic en les que el lloc de destinació els actors imposà la seva personalitat col·lectiva pel damunt del lloc de procedència.

Powell (esquerra) i Pressburger rodant «A Tale of Canterbury» (1944)

Ells dos solien ser els guionistes, productors (“The Archers”) i directors de les seves pel·lícules, sota el paraigües de la gran organització britànica de Joseph Arthur Rank, la del gong de gran diàmetre. Si les històries eren preferentment cosa de Pressburger, la direcció ho era de Powell, però un i altre intervenien decisivament també en el camp que el col·lega executava amb preferència.

He vist unes quantes pel·lícules d’aquest tàndem i sempre m’han captivat per la seva enorme qualitat, tant narrativa com visual, encara que en aquest darrer cas solen ser les fotografiades per Jack Cardiff les que més m’han impactat. Aquelles imatges d’una claredat absoluta, en el millor Technicolor, tan perfectament contrastades i compostes que sorprenen a un profà com jo perquè resulten tan magnèticament fascinants.

«Black Narcissus» (1947)

A Matter of Life and Death (1946), Black Narcissus (1947) i The Red Shoes (1948) són segurament les tres perles majors d’aquesta corona, i es varen fer successivament. Són tres films on la història, per ben tramada que sigui, és abans de res més el vehicle per a concebre una altra creació que té vida pròpia: en aquest cas una pel·lícula, en tota la seva complexitat que depassa la qüestió narrativa perquè és un fenomen plàstic abans de res més. És a dir que no està destinada només a interessar-nos pel que explica sinó també, i en pla d’igualtat, per cóm ho explica, ja que el cinema com totes les altres arts té recursos propis que valen per ells mateixos.

Ludmilla Tcherina i Leonidas Massine a «The Red Shoes»

N’he vist més de films conjunts d’ells dos, però no tots ni prou vegades com per tenir-ne una opinió total formada, però crec que ja en conec prou per concloure l’excel·lència d’aquells autors. A The Red Shoes –soc prou gran per recordar que a la seva època constituí un gran impacte i era en boca de tothom- es recreava el món del ballet clàssic, des del cinema i no pas des de filmacions a l’escenari, camí que el tàndem reprengué a The Tales of Hoffmann (1951), que, ara sense Cardiff a la càmera, també mantingué un alt nivell però potser no tan refinat.

El tàndem ja molts anys abans havia fet The Life and Death of Colonel Blimp (1943), on ja apuntaven maneres, en una pel·lícula llarga, ben trenada, amb flashback, que comença com una comèdia militar d’humor anglès, molt ben “coreografiada”, i que resulta ser un meditació sobre la guerra, rodada en plena Segona Guerra Mundial, quan el desenllaç d’aquesta encara no era clar. Cardiff ja hi participà, però compartí la càmera amb altres professionals, i el Technicolor encara no hi té la brillantor que tindria en l’època culminant dels seus autors. Anton Walbrook, després actor important del tàndem, ja apareix aquí bé que sense el carisma que tindrien els seus personatges posteriors, i Deborah Kerr, que també repetiria com a protagonista en films futurs d’ells, hi passejava subtilment una joventut ja esplèndida.

De les obres que va fer Powell després sense Pressburger són ben remarcables Honeymoon (1959) i encara més Peeping Tom (1960). La primera és una visió folklòrica d’Espanya, feta amb qualitat però sense la màgia de les obres de “The Archers”, malgrat participar-hi Ludmilla Tchérina  -com a The Red Shoes i a altres films de Powell- i en la que el leitmotif és la fascinant cançó homònima de Mikis Theodorakis, que versionaria magistralment la vilafranquina universal Gloria Lasso, no pas al film, on és Marino Marini qui la interpreta. I la segona constitueix una bona cinta de suspense psicològic, força angoixant, despullada però de la màgia típica de l’autor, que tampoc està en la línia de les clàssiques d’ell.

Però això dels prestigis consolidats ja se sap que no es construeixen d’habitud partint del gust col·lectiu, sinó que és cosa de certs gurus que dicten als tristos mortals el què és bo i el que no ho és, i en el camp del cinema, aquella època està molt condicionada pel que opinava Georges Sadoul, que en el cas de Powell-Pressburger, al seu diccionari de cineastes, els hi dedicà gasivament uns articles curtets, sense il·lustració, on només subratllava The Red Shoes –l’única obra d’ells que desenvolupà a part al seu complementari diccionari de films- no sense deixar caure que la domina el mal gust. I això del gust ja se sap que és un valor molt subjectiu, bé que em sospito que el que provoca aquesta qualificació de Sadoul precisament deu ser allò que fa que a mi m’agradi tant. Val a dir que un altre guru coetani, també francès, Jean Mitry, ni tan sols donà entrada a Powell ni a Pressburger al seu diccionari de cinema. Per això quan et trobes algú que també s’ha adonat solet de llur excel·lència sense repetir cap clixé predicat per ningú –m’ha passat algun cop en aquest cas i val a dir que darrerament ja n’hi ha molts- tens una agradable sensació de complicitat i de que encara hi ha gent que pensa i gaudeix amb paràmetres propis.

Powell & Pressburger són la materialització d’una sensació estètica que d’una manera o altra també es respira a altres obres mestres fílmiques del moment: de Max Ophuls (La ronde, 1950) –malgrat ser en blanc i negre, i també amb Walbrook-, Vincente Minnelli (An American in Paris, 1951), la Pandora d’Albert Lewin (1951) –fotografiada per Cardiff- o Els 5000 dits del Dr.T de Roy Rowland i Stanley Krammer (1953), amb passatges d’una mena de neo-surrealisme màgic que contrastava amb el realisme imperant aleshores, fos addicte o fos impremeditat.

El cinema, el gran art nou del segle XX, d’equilibri tan complex perquè cal compaginar-hi tantes arts diferents, té sens dubte en el duet Powell & Pressburger uns primeres espases indubtables, que es poden posar al costat dels millors i amb personalitat pròpia.