«Biotaxia», un film desubicat

Biotaxia, pel·lícula del portuguès José María Nunes, s’estrenà el 1967, i s’enquadrava dins d’allò que aleshores se’n va dir l’Escola de Barcelona, aquell grup de cineastes que deia que com que no els deixaven ser Victor Hugo, serien Mallarmé. No s’hi posaven per poc. Aquesta “Escola”, malgrat portar el nom de Barcelona, feia un cinema a Catalunya però sense catalanitat, a part que tampoc hi eren presents els problemes socials. Volien ser no nacionalistes, i com sol passar, els que se’n declaren no treballen en esperanto sinó en l’idioma que al capdavall senten propi, malgrat fingir una neutralitat lingüística irreal, i en aquest cas el seu mitjà de comunicació era –com no- el castellà. Típic dels que aquí es diuen no nacionalistes.

Biotaxia és un film amb voluntat d’avantguarda que pot resultar per aquest motiu feixuc de «llegir» ara -i aleshores-, però que acumula altres alicients que ens el fan particularment interessant. La trama no deixa de ser una història de gelosies entre una parella d’amants: ella una noia burgeseta casada i amb criatures, que és actriu, i ell un escriptor amb més vida sentimental paral·lela i evident consciència de superioritat intel·lectual. Si del que es tractava hagués estat d’explicar una història, es podria haver narrat igual però sense l’afectació que buscava abans de res un llenguatge «modern». Hauria estat més efectiu. Tanmateix crec que l’autor no pretenia pas explicar cap història sinó fer un producte cultural trencador que es pogués posar al costat dels de la «Nouvelle Vague» francesa o de les reflexions existencials fílmiques d’un Antonioni. Però tot i l’amanerament que mostra, la pel·lícula no fa la sensació de gratuitat que solen tenir altres produccions de l’Escola de Barcelona.  

Vista avui Biotaxia resulta, entre més coses, un recital Gaudí, ja que bona part de l’acció transcorre davant o dins d’edificis del gran arquitecte (una Sagrada Família encara amb una sola façana, el Parc Güell, can Batlló, la Pedrera, el drac dels pavellons Güell, la cripta de Santa Coloma de Cervelló), i no es dóna d’aquests monuments pas imatge de postals per a turistes sinó una visió molt viva i plàstica, ben integrada en el desenvolupament de l’acció. És evident que Nunes hi fa un homenatge a l’arquitecte –cosa que es veu ja des de la frase escrita introductòria-, i això en els anys seixantes, una època en que Gaudí encara era per molts un especie d’accident molest en la fesomia de Barcelona, era de remarcar. La seva originalitat absoluta incomodava fins i tot la progressia catalana més conspícua, que havia heretat la fobia antimodernista de certs noucentistes, i entre més coses no encaixava dintre els seus esquemes que l’autor d’allò tan brutalment creatiu fós alhora un catòlic ultrancer.

Els avantguardistes locals de la postguerra desconeixien que aquell Gaudí ja feia anys que havia fascinat Apollinaire, André Breton, Man Ray o Paul Éluard, que havia arribat a dit res menys que l’arquitecte, aleshores ja mort, havia estat un surrealista. Que Dalí també estigués embruixat per Gaudí era menys sorprenent, ja que li queia vitalment molt més a prop que als seus col·legues estrangers.

Val a dir que l’abans esmentat Antonioni també faria triscar pel terrat de la Pedrera una parella protagonista d’un film seu, El reporter (interpretat per María Schneider i Jack Nicholson) de 1975, i no sé si ell havia vist o no el film de Nunes, per que aquest era vuit anys anterior, i per tant és un fet que el director portugués va tenir aquesta idea, plàsticament i conceptualment feliç, molt abans doncs que la tingués, o adoptés, el mític realitzador italià.

Altres aspectes de Barcelona apareixen constantment al film: la Rambla, el passeig de Gràcia, la Gran Via de les Corts Catalanes –que aleshores en ple franquisme havia perdut aquest nom-, la plaça del Rei, la Plaça Reial, la necropolis romana de la plaça batejada com de la Villa de Madrid –trobada, excavada i urbanitzada pocs anys abans de la pel·lícula-, el verger de l’antic palau reial, el petit Teatre Windsor –ara desaparegut-, el port… I tot eren localitzacions viscudes, gens estereotipades, que donen al film un aixopluc d’autenticitat, i alhora constitueixen una mena de cant a la ciutat. Res a veure doncs amb l’esperit carrincló de cançonetes ensucrades com ¡Que bonita es Barcelona!, popularitzada anys abans per Jorge Sepúlveda.

Alicient destacat del film és també que la protagonista de Biotaxia és Núria Espert, aleshores en una trentena esplendorosa, però que ja començava a ser vista com un mite fora de sèrie de l’escena, i què és en pantalla quasi constantment. Tanmateix Biotaxia és un film de parella, i l’actor que dóna la replica a l’Espert, José Maria Blanco, malgrat el que en vàren dir alguns aleshores, està prou a la seva alçada, i ens demostra, per si algú no ho sabia, que es pot haver participat en una àmplia llista de llargmetratges i haver sortit a moltes series de televisió –com Blanco-, i ser en canvi ara quasi invisible per la major part de públic. Potser hi té alguna cosa a veure que l’actor, tant ha fet interpretacions sota el seu nom com sota el pseudònim de Pablo Busoms. És un altre bon tema per un estudi sociològic: què fa que un bon professional del món de l’espectacle, força actiu, pugui passar tan desapercebut? Eren temps també de gauche divine, i a Biotaxia hi participa Romy, una model omnipresent en aquells ambients, com amb menys intensitat ho era també la mateixa Espert.

En definitiva Biotaxia –amb totes les seves coses- és un film que podria ser, per mèrits propis, icònic, i fins ara no ha estat vist així. Em consta que a la Filmoteca se li ha fet cas, però en general no. No apareix glosat a la densa monografía que sobre l’Espert publicà Ana Maria Arias de Cossío (2015), no té entrada propia al Diccionari del cinema català de Joaquim Romaguera (2005), a Seremos Mallarmé. La Escuela de Barcelona: una apuesta modernista (2016) de Jean-Paul Aubert només se’n parla de pasada, i Miquel Porter a la seva encara ben consultable Història del cinema català (1969) no fa gran cosa més que qualificar-lo d’estrambòtic, bé que l’il·lustra amb una fotografia. I de fet més estrambòtics foren Fata Morgana de Vicente Aranda (1965), el Dante… de Jacinto Esteva i Joaquín Jordà (1967), o les obres coetànies de Pere Portabella, i en canvi han esdevingut com qui diu carn de manual.

I al damunt de tot, quan fa poc varen pasar Biotaxia per BTV, la projectaren amb el triangulet vermell que vol dir que estava limitada als majors de divuit anys. Grotesc.