La renaixença de Manuel Humbert

Enguany s’acompleix el cinquantè aniversari de la mort de Manuel Humbert (Barcelona 1890 – 1975). Fou un dels noms més emblemàtics de la generació d’artistes catalans de Les Arts i els Artistes, l’associació noucentista més sòlida i longeva, que aglutinada per Iu Pascual, estigué activa des del 1910 fins la guerra civil, integrada també per Xavier Nogués, Francesc d’A. Galí –Humbert en fou deixeble heterodox-, Enric Casanovas, Josep Clarà, Pau Gargallo, Feliu Elias, Ricard Canals, Francesc Pujols, Francesc Labarta i uns quants més, entre els quals Isidre Nonell, que tanmateix morí a poc de crear-se la societat.

Esquematitzant diria que Humbert va tenir dues èpoques. La primera que es destaca especialment és la de dibuixant d’una revista tan representativa com Papitu, de 1909 a 1911, i després a Picarol, el 1912. Hi va fer uns dibuixos molt personals, que s’apartaven de l’humorisme gràfic satíric típic del moment –el de Cornet, Junceda, Costa “Picarol”…-, i que es caracteritzaven en canvi per una elegància obtinguda amb una gran economia de traços, que no tenia res de llepada ni de solemne, i amb una mena de vibració de concepte que més que voler ser mofa s’acostava a l’epigrama. Aquell Humbert, sense coincidir-hi tampoc del tot, està més a prop del decadentisme renovat d’Ismael Smith, un altre espècimen atípic de les Arts i els Artistes, o de Josep Mompou, que no pas dels noucentistes més reconeixibles.

Però Humbert sempre va tenir dos referents geogràfics paral·lels: el seu país i París, ja que estava relacionat familiarment amb França. I allà hi passaria al llarg de tota la seva vida moltes temporades, menys sorolloses que les que hi passaren la majoria de col·legues seus. Allà visqué al cor mateix d’allò que ha passat als llibres d’història de l’art amb el nom vague però molt explícit d’école de París, al costat de Modigliani, que li va fer dos retrats a l’oli antològics –no pas obres menors-, que son el principal i callat testimoni d’una relació molt forta d’un dels grans mites de la pintura mundial del segle XX amb ell, connexió de la que ara per ara ens manquen encara més referències, si és que perviuen i estan amagades en algun lloc, que ens la facin prou assequible. Entre els seus amics d’aquell París hi hagué també Amadeu de Souza Cardoso, l’avantguardista emblemàtic portuguès, deixeble allà mateix d’Anglada-Camarasa.

El bust que Humbert dibuixà del seu amic Salvat-Papasseit cap al 1924, molt a prop dels dramàtics moments finals del poeta, amb la seva economia de mitjans extrema, és en canvi un dels retrats més intensos de l’art català, només susceptible de ser fet per algú que tingui una penetració psicològica extraordinària. Aquell Humbert d’humor càustic del principi evolucionà cap a un intimisme de figures, interiors, flors…, on la pintura a l’oli s’anava fent més present que abans.

En temps de la Generalitat republicana, el primer pintor a ser premiat per la màxima institució política del país, en el “Premi Nonell”, el que avui en diríem un premi nacional de pintura, va ser precisament Humbert, amb el seu nu femení Descans del 1933, ara al MNAC. Finalistes foren Meifren, Sunyer, Galí i Feliu Elias, figures la qualitat de les quals avala encara més l’èxit d’Humbert en el concurs. La guanyadora és una obra típica de la seva personalitat: equilibrada, sòbria, austera, d’un color depuradament treballat però sense faramalla. Tristament –tenim un país que no ens el mereixem… o sí- fa només un parell d’anys, l’obra en qüestió va ser exposada en una col·lectiva que presumptament volia ser diguem-ne entremaliada, organitzada des d’una inqüestionable insolvència intel·lectual, que pretenia fer una mena d’antologia de “mala pintura”. Com que la facècia, ben justament, va tenir un recorregut d’acceptació pública esquifit, em vaig abstenir aleshores de fer-ne el més mínim comentari públic per a no contribuir a donar a la infeliç gracieta un relleu que ni tenia ni va aconseguir pas despertar.

A Humbert el vaig arribar a conèixer, poc abans de la seva mort. Era un home cortès de poques paraules, de capteniment seriós, sempre al costat de la seva Suzanne, ja velleta també, que tenia emmarcada a la paret, ben visible, una foto sèpia del seu famós retrat col·lectiu –afusellat durant la guerra- de la penya Plandiura dels anys trenta, fet a quatre mans amb Nogués. Prop de la taula del menjador on parlàvem tots tres, a una estança immediata, tenia també un mundo o arca gran, i em va dir que a dins hi havia tota la seva documentació. Em vaig quedar amb les ganes d’obrir-lo i capbussar-m’hi, però ni ell m’ho va oferir ni jo havia anat a veure’l per fer res més que el seu article sintètic per a la Gran Enciclopèdia Catalana, circumstància que no justificava prou remenar a sac les relíquies de tota una vida.

Ara Lluís Boada, economista doctorat de nou en Humanitats, ha pogut esprémer la informació de molts dels documents personals d’Humbert: cartes, retalls, fotografies, catàlegs… Possiblement vinguin d’aquell mundo que vaig veure jo, ja que els conserva un descendent indirecte seu de França, que ha posat a disposició del biògraf tot aquest material. Sembla, però, que aquest no és tot el material que el pintor guardava. La resta ves a saber on anà a parar. El resultat de la tasca, exhaustiva, de Boada ha estat múltiple: primer una àmplia tesi doctoral llegida per ell el 2013 a la UPF, després una monografia, una exposició antològica i fins i tot una sessió escènica al Teatre Romea de Barcelona.

La monografia ha estat editada per Cossetània aquest 2025, i és el model d’aquell llibre solvent que tot artista del nivell d’Humbert hauria de tenir. S’intitula L’àngel del Noucentisme, reprenent així un epítet que el Pujols ja vell aplicà a Humbert retrospectivament. Bé que ha hagut de prescindir de molts detalls continguts a la tesi, el llibre és un volum de prop de cinc-centes pàgines, que ressegueix de principi a final la vida i trajectòria de l’artista i s’hi reprodueix una tria suficient d’obres i documents, a part d’analitzar detingudament gran part de les crítiques publicades a la premsa a ran de cada exposició feta per de l’artista.

L’exposició antològica l’ha entomat el museu que potser més obra de l’artista posseeix, el Museu de Valls, a través del seu responsable Jordi París, benemèrit director que tantes iniciatives ens ha ofert al llarg de la seva ja llarga etapa de direcció, malgrat haver de regir una institució amb recursos materials massa limitats. Quan els ajuntaments i institucions públiques creuran de debò que els museus d’art son instruments essencials en el mapa cultural d’una comunitat? El comissari de la mostra ha estat el mateix Boada, i aquesta recull una bona selecció de les obres d’Humbert, tant dibuixos, com pintures, gravats, revistes, llibres il·lustrats, etc. Sense afegir-hi gran cosa més, aquesta mostra es podia haver exhibit al MNAC, ja que alhora que es centra en un important artista nacional i no pas local, no té res del que algun miop podria prejutjar que fos una exposició d’estar per casa.

Les iniciatives de Boada en torn d’Humbert, artista al que ell simplement va tractar essent un nen però sempre ha recordat amb fascinació, s’han plasmat en tot aquest conjunt de realitzacions pilotades personalment per ell, amb el recolzament més moral que efectiva de la Fundació Rafael Benet. I han demostrat que la iniciativa particular, segons qui l’exerceix es clar, pot suplir força convincentment les institucions públiques, quan aquestes no han arribat a poder fer-se càrrec de determinades accions. O no ho han cregut oportú.

Ara ja no podrà dir ningú que Humbert es un desconegut. Ja no es podia dir abans, ja que l’artista apareix a tots els llibres i publicacions que es refereixen a l’art del seu temps. Tindrem ben a l’abast allò que ens informarà fidedignament sobre la seva figura renascuda, i ara tothom podrà tenir a l’abast l’obra d’aquest artista plàstic que es movia quietament i amb una personalitat pròpia caracteritzada per l’harmonia, pel rovell de l’ou del millor art català i europeu del seu temps.

Potser el seu “pecat” va ser que, havent conegut el París en ebullició de l’art més nou, ell es mantingué en allò que en els anys de confrontació amb les Avantguardes se’n deia el “figurativisme”. Molts varen negar el pa i la sal a aquella sortida estilística, d’altra banda practicada arreu del món, i tan vàlida com qualsevol altra. Posar cotilles a la creació no és bo. Perquè com reflexionava Ingres: “Cal adaptar-se als temps: però, i si els meus temps estan en error?”