Francesc Fontbona de Vallescar.

Oriol Bohigas

Oriol Bohigas va ser un personatge. Era un artista, és clar, però com que el modus operandi dels tallers d’arquitectura se m’escapa, mai he sabut què li hem d’atribuir a ell i què a Josep M. Martorell o a David Mackay, els seus socis fonamentals, coetanis, que eren dues figures molt sòlides també però menys llampants. En canvi, al marge de la seva tasca constructiva, en Bohigas era algú amb una presència preeminent en la vida cultural, social i política de la Catalunya de la segona meitat del segle XX i de bona part del segle XXI.

Pel damunt de tot, segurament la seva gran aportació va ser que fou un dels pocs que, en ple franquisme, varen saber crear una mena de món “oficial” paral·lel, que no els afectà només a ells sinó que transcendia eficaçment a tota la societat. D’una banda, doncs, hi havia el món oficial real, emanat de la victòria militar d’un episodi tan sagnant, bèstia i injust com la Guerra Civil espanyola, i de l’altre hi havia els que no sols no en participaven, sinó que eren capaços de crear un estat d’opinió radicalment contrari, i que entre molts cercles no pas banals funcionava i gaudia d’allò tan immaterial, però tan decisiu que se’n diu prestigi. El món paral·lel que crearen Bohigas i quatre més –es un “quatre” metafòric és clar- seria el que, en morir el gran obstacle, emergiria com a únic hàbitat possible de l’evolució vital del país.

Oriol Bohigas, el primer a l’esquerra, en la presentació del llibre sobre el Cercle del Liceu, coordinat per mi, al micròfon, el desembre del 1991.

Això era molt de destacar, ja que en mig d’una dictadura ell i aquell grapat més, sense disposar de cap de les eines que té un govern, varen crear una mena de ficció molt eficaç que representava que allò que ells defensaven era el camí correcte a seguir, i tot el que defensava el franquisme, malgrat tenir tots els ressorts possibles a les mans, inclosa la força bruta més impune, era llufa. I realment ho era, però qui hauria gosat expressar-ho amb tanta contundència? Doncs ells ho feien. Els joves que aleshores, als anys seixanta, començàvem a treure el nas a la vida adulta ens vàrem trobar amb que al costat d’allò que predicaven solemnement els diaris, la ràdio, i més endavant la única televisió que hi havia, la raó era en una altra banda, aquella que Bohigas i els altres sostenien, amb ben pocs recursos pràctics, però amb prou resolució, i sense deixar de reservar tampoc un espai a la grimèjia, element també essencial a la vida. Que no tot és gravetat al món.

Això no vol dir que tots ens empasséssim acríticament tot allò que predicaven aquells “quatre” –alguns s’ho empassaven, és cert, especialment els psuqueros més ortodoxes i monolítics-, però molts ens adonàvem que, posant-hi unes gotes d’escepticisme, allò era aire fresc. I en tot cas l’únic aire que es podia respirar.

Bohigas tenia també les seves pegues, naturalment: la seva obcecació contra la continuació de la Sagrada Família de Gaudí escapava a la racionalitat. Treure-li el tema era com quan a l’home llop, a la vista de la llum de la lluna plena, li començava a sortir pèl per tot arreu. A ell no li sortia pèl –de fet era un progre sense barbes-, però la boca se li omplia de dicteris, com si fos conscient que només amb arguments no en tenia prou per esclafar la progressió d’aquella obra odiada i exitosa. Tampoc vaig entendre mai el seu encaterinament per Gae Aulenti, una guru de l’arquitectura italiana i mundial, però que tantes barrabassades va fer –a part de les que per sort no li varen deixar fer- al Palau Nacional de Montjuic, sota la protecció de Bohigas mateix, i a qui la veritat para-oficial li evitava les crítiques fonamentades. Però tots som humans, naturalment, i a la balança d’Oriol Bohigas hi havia més pros que contres.

Ell va fer d’historiador de l’arquitectura, també, i a ell li devem, per exemple, un primer panorama força detallat –força reeditat després- de l’arquitectura modernista catalana, i també de l’arquitectura del temps de la República.

Sovint s’ha qualificat Bohigas –universitari, editor, ateneista- com una mena de noucentista. De fet era membre del patronat de la “meva” Fundació Xavier Nogués, i certament representava l’aggiornamento del millor que havia tingut el Noucentisme: voler modernitzar el país amb rigor, des de les institucions, encara que aquestes no fossin les avalades per la legalitat vigent. Potser per això Bohigas s’havia inventat utilitzar unes institucions paral·leles –Col·legi d’Arquitectes, Edicions 62, Serra d’Or, l’Ateneu, etc.-, com havia fet als inicis del segle XX Eugeni d’Ors, de qui per cert Bohigas havia anat del bracet a l’època dels Salones de los Once. El de Bohigas era un noucentisme que incloïa Miró –i, hélas!, Tàpies-, igual que en el Noucentisme de debò, als primers temps, el Cubisme no havia estat pas per a ells una realitat estranya sinó simplement diferent, fins i tot d’entrada connivent.    

Bohigas va ser un d’aquells il·lustrats positius, que per voler fer bé les coses, durant molt de temps va creure que de l’Espanya també il·lustrada en podien sortir complicitats raonables, i s’hi va posar bé per a protagonitzar-les. I va esperar debades, molt de temps, fins convèncer-se al final que l’Espanya il·lustrada era un miratge, o bé que era il·lustrada en tot menys en el que es referia a replantejar-se la seva relació amb el món català, perquè portava gravada a foc en la seva personalitat col·lectiva un nacionalisme espanyol –en forma només castellana- inesborrable i expansiu, aclaparador, literalment invasiu, que l’impedia qualsevol mirada oberta. Aquella Espanya, amb ceguesa i supèrbia, va deixar escapar la sintonia dels Bohigas, i va propiciar, al buit que hi deixaren, una rasa enorme de gairebé impossible solució.

6 comentaris

  1. Ramon Calsina Garcés

    Quan una figura important ens deixa és bo reconèixer les seves aportacions positives, però és molt sa, també, deixar constància de les ombres. Les opinions raonades i amb respecte i estimació són molt necessàries. L’article l’he trobat molt alliçonador. Moltes gràcies.

  2. Francesc Mestre

    M’ha agradat molt aquest article i també el comentari d’en Ramon Calsina. Sembla que a casa nostra només hi hagi hagut un arquitecte (Bohigas) un artista de la generació dels 20 (Tàpies)… i, a més, tot el que han fet és indiscutible.
    I, també hi ha qui troba que tot el que han fet és fatal.
    Observació: El creador de la Barcelona moderna és, en tot cas, Ildefons Cerdà

  3. Miquel Vilà Burgos

    Molt bé Francesc, la teva semblança de l:Oriol Bohigas, llums i ombres també grisos, el temps situarà la seva figura al seu lloc.

  4. Josep Pages

    Para mi un gran arquitecto y con una gran visión de futuro

  5. Rosa Regas

    Si Idelfons Cerda va ser el creadora de la Barcelona moderna, ho va ser tenint en contra el catalanisme oficial i a favor el.Govern Central.
    No es memoria el que ens falta, sino memoria real, memoria historica.

    Per altre banda val la pena preguntar-se el grau d’intensitat del desconcert i desesperacio de Gaudi si pogues veure la interpretacio de la seva creacio , abans de posicionar-se tan per sobre les opinión dels demes per apasionades que siguin.
    La que acaben de llegir del judici de la continuacio de la Sagrada Familia que feia Oriol Bohigas, es mereix tan respecte-o tan poc com la del senyor Calsina, encara que a molta gent ens sembli molt mes allunyada de la profunda inspiracio i creativitat que coneixem de Gaudi.
    Deixant a banda el sentit que pugui tenir per els uns i els altres des del punt de vista social i profesional, i fins i tot religios (que com tothom sap avui dia ja pertany a l’ambit particular) l’acabament d’una obra de la ciutat sense explicar-ne el sentit ni demanar-ne la opinio a uns ciutadans considerats tots ells com si fossin cristians plens d’anel per un temple que al final costaria milions de diners, esforços i temps, val la pena fer un esforç i reconeixer que el resultat ha estat ben escas en qualitat i belleza, segons opinio tambe nombrosa.
    Es natural que ens sembli mes creible una opinio profesional i historica d’Oriol Bohigas que ens ha demostrat com tratar la ciutat i l’obra dels seus credors amb criteri, progres i seny, que no pas la d’uns tecnics i professionals desconeguts que creuen que el geni de Gaudi nomes ells el coneixen i comprenen i segons ell actuen i construeixen catedrals , no pas democraticament com correspondria, ni sense pensar com es de difícil i gairebe imposdible acabar l’ obra d’un autor irrepetible i dificilent interpretable al cap dels anys, com passava amb les catedrals de l’Edad Mitjana, sigui o no sigui ja el seu moment historic.

  6. Reis Fontanals Jauma

    Magnífic article!

Respon a Miquel Vilà Burgos Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *