Francesc Fontbona de Vallescar.

La Biblioteca

On es guarda el coneixement humà? No és una qüestió retòrica sinó imperiosament important. Al cervell de les persones només s’hi guarda en tant que viuen. Si una hecatombe mundial acabés amb la vida de tothom al planeta desapareixeria també tot el que constitueix la base de la ciència i la cultura, per dir-ho d’una manera que tots ho entenguem.

Tot allò que al llarg de la nostra vida personal s’ha anat construint en la nostra ment, allò que constitueix el nostre coneixement particular, desapareixerà en el moment de la nostra mort física individual. Aleshores s’evaporaran els nostres records íntims, però el pitjor és que també desapareixerà la part del coneixement de transcendència col·lectiva que custodiem cada un de nosaltres.

Exemple de biblioteca siscentista: la de la Universitat de Leyden, gravat de Woudanus a l’atles Stedeboeck der Nederlanden, Amsterdam: Willem Blaeu, 1649

Tota una existència acumulant notícies, dades, relacionant-les, i recordant-ne una part tan limitada com es vulgui però real, alhora que les interconnectàvem fins a formar una enorme xarxa de “saviesa”, es desfarà en acabar la nostra vida diguem-ne terrena. No podem dir però que no en quedarà cap rastre.

Com que cap individu sobreviu eternament si no és en un qüestionable més enllà, tot aquest cúmul de coneixement que habita en milions i milions de ments humanes, i s’intercanvia a través de la paraula, sense arribar lamentablement –o no?- a constituir mai un coneixement total i generalitzat, es perd en anar morint les persones i es refà de manera diferent en la ment dels nous éssers humans. Però només perdurarà parcialment en allò que aquells mortals traspassats hauran deixat escrit o enregistrat d’alguna manera. És el rastre al que acabo d’al·ludir.

Aquest llegat dipositat en contenidors inerts estarà tanmateix mancat lògicament de vida, però inclourà el reflex estàtic del que havia estat el contingut d’aquells receptacles irrepetibles de coneixement desapareguts amb el final físic dels seus contenidors vius, les persones. És un mal menor, però no per mal menys imprescindible: allò que hagi passat del coneixement viu a la fixació en paraules articulades, en forma de llibre –o de qualsevol succedani a aquest format-, va a parar des de fa segles a la Biblioteca, que esdevé així el dipòsit del coneixement humà, a disposició de noves persones que lentament, al llarg de les seves existències, tornaran a reconstruir un mantell de coneixement, filtrat tanmateix per les dèries i interessos de cadascú, destinat també a desaparèixer, quan toqui, amb la mort biològica dels nous individus habitants del món. D’aquesta manera el saber subsisteix com en una cursa de relleus: nosaltres hem rebut l’herència sapiencial dels nostres pares i avis, i el dia que no hi siguem aquesta herència estarà en mans dels nostres fills i néts, sempre que n’hi hagi.

Algunes biblioteques ja varen ser concebudes arquitectònicament amb la solemnitat que pertoca al receptacle perenne de la Saviesa, que ha de regenerar en les ments mortals aquells coneixements tan durament construïts i fatalment efímers. Façana i reixa d’entrada de la Biblioteca Nacional de Madrid (1866-1896). L’emfàtic frontó que la corona és obra del tortosí Agustí Querol. Foto F.F. 2007.

Aquest mantell de coneixement, per gran que arribi a ser, sempre serà fatalment molt limitat, ja que mai ha pogut ser construït en un sol pol de sapiència amb la totalitat dels materials emmagatzemats, sinó només en petites parts, afectades a més per la subjectivitat de cada individu. El cervell d’aquest no dóna per tant, i a part d’això la voluntat de la persona sovint tria allò que vol continuar sabent i menysprea allò que no l’interessa.

Sort n’hi ha, doncs, de la Biblioteca, que recull i fixa un mosaic ingent de partícules del coneixement, que sense ella seria volàtil i es perdria definitivament. Evidentment ella no té pensament viu com les persones, sinó inert, com liofilitzat, destinat a alimentar les noves ments successives que sí que podran refer, vivament i a la seva manera, parts més o menys grans de la ”saviesa”, de nou. Té molt del mite de Sisif aquesta aventura successiva del saber: anar empenyent la pedra cap al cim de la muntanya i recomençant a fer-ho cada cop que el roc, massa pesat i inestable, acaba rodolant de nou per la pendent fins a baix.

Aspecte dels dipòsits –els “budells”- de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, el nostre millor exemple de gran receptacle perenne de la Saviesa a preservar. Foto FF 2011.

Però l’ara incipient intel·ligència artificial potser algun dia serà capaç de fer prou profusió d’intercanvis d’informació interna, i de prou nivell, com per mantenir viu perennement tot aquell pensament que ara desapareix amb la fi de cada vida humana. En l’hipotètic dia en que això sigui, la Biblioteca tampoc no esdevindrà però innecessària, sinó que passarà a ser un element encara de prou valor. La “saviesa” en ebullició ja residirà de manera permanent en un altre receptacle al marge dels continents biològics finits d’abans, però sempre serà, doncs, la Biblioteca un patrimoni a preservar, perquè en ella trobaran els nostres continuadors els testimonis de les etapes pràcticament infinites en la cursa de la formació de la saviesa col·lectiva: allò que podríem imaginar com la veritat absoluta, a la qual vés a saber si mai la humanitat hi arribarà.

4 comentaris

  1. Santi Mercader

    Pensament trascendent del nostre llegat i de l’existència. M’ha fet pensar molt Francesc. Tant que crec que faré un poema sobre aquest tema, no menor. Moltes gràcies per donar-nos aquestes píndules en forma d’artcles breus que queden emmagatzemats en aquest mon de xips i microxips.

  2. Francesc Segura

    Amen !

  3. Ramon Calsina Garcés

    Deia Teilhard de Chardin que l’Evolució si hagués tingut consciència de que la seva feina no tenia una finalitat última s’hauria aturat immediatament. Seguint aquesta idea, crec que el coneixement, així com la intel·ligència, la bondat, la voluntat i l’amor han de tenir una sortida més engrescadora que anar pujant inútilment la pedra muntanya amunt.
    Amb el teu incansable seguit de conferències, presentacions de nous llibres i el teu generós lliurament a tantes tasques, tinc la impressió que estàs més a prop de l’Evolució de Teilhard que de l’angoixant aventura de Sísif. Una abraçada

    • francesc

      Gràcies, Ramon.

Respon a francesc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *