Francesc Fontbona de Vallescar.

Arts i ambients a “La febre d’or” de Narcís Oller

El XIX és el segle de les grans novel·les, com ho és de les grans simfonies i de les grans òperes. En el camp de l’art també pretenia ser el segle de les grans pintures civils, aquelles de format ampli que els pintors elaboraven amb tota cura per presentar-les periòdicament al públic i als jurats dels grans Salons, i prosperar així en el seu currículum. Però vista l’època en perspectiva, aquelles grans novel·les, grans simfonies i grans òperes han fet més història que aquelles grans pintures coetànies. O això potser només és fruit de l’òptica actual, i qui sap si temps a venir, les grandes machines pictòriques del segle XIX tindran la mateixa consideració d’obres mestres de la cultura que els altres gèneres esmentats, i que ara no tenen. Son uns tipus de productes culturals –per dir-ho d’una manera poc afortunada però entenedora-, que si bé ja existien abans, és al XIX quan troben el seu zenit, que en el camp de la novel·la –no tant en el de música i pintura- s’allargarà durant el segle XX.

Narcís Oller (Valls 1846-Barcelona 1930) i la primera edició de “La Febre d’Or” (1890)

Seguir per aquí podria ser un bon tema de reflexió, però ara em centraré només amb la novel·la: amb una novel·la concreta, La febre d’or de Narcís Oller, i aquell context, artístic i no, que s’hi entreveu.

Es tracta d’allò que en diuen un fresc literari que, a través de la forma de la novel·la realista, explica una part substancial d’una societat, que en aquest cas és la catalana d’un moment especial: aquell en que la burgesia del XIX ha arribat a un punt de protagonisme social que abans el país no tenia. Oller, però, en aquesta obra, prefereix fixar-se, no en els veritables creadors de riquesa, que n’hi havia en grau molt alt, sinó en aquells altres que assolien un estatus semblant però a partir de l’especulació en borsa i les finances. Era una altra manera de fer fortuna, sens dubte, la de La febre d’or, menys “noble” que l’altra. Gil Foix, el protagonista, antic fuster protegit d’un capellà, és ara un parvenu que fa molts diners a través d’operacions financeres que Oller ens explica amb detall de gran entès, que fa que els aliens a aquells mecanismes econòmics es puguin perdre –és el meu cas- molts aspectes i detalls. Però Foix no és un personatge d’una sola peça: té matisos, i també pot arribar a sentir “puntes de remordiment honrat”.

El temple d’aquella activitat borsària de Barcelona era la Llotja, l’edifici civil més actiu a la ciutat en aquella època, amb permís de la Casa de la Ciutat. Però tot i ser un veritable monument clàssic que encapsula un monument gòtic, Oller no el descriu amb massa respecte. De fet es posa en la pell dels seus personatges, que en lloc del testimoni magne de la història que era, i és, no hi veien altra cosa que l’hàbitat de les seves activitats productives febrils. Les estàtues que emmarquen l’arrencada de la gran escalinata, per exemple, no són altra cosa, en aquell ambient descrit per Oller, que “matrones” “rodanxones”. És clar, però, que Salvador Gurri, el seu autor, és un escultor que mai ha gaudit entre nosaltres de mitificació de cap mena, ni aleshores ni ara. La gran sala medieval on tenien lloc les transaccions -i el varen continuar tenint fins ben entrat el segle XX-, és descrita tanmateix amb més consideració: “Les quatre columnes gòtiques que amb llurs arcuacions rodones i altíssimes la parteixen en tres naus, li daven cert sabor de temple catòlic: però en caure la mirada en les parets de pedra artisada amb motllures del Renaixement, el temple es tornava protestant”, opinava el narrador, i concloïa que “sa sòlida construcció i la nuesa de ses parets esqueien més, però, a la serietat mercantil dels nostres cònsols de mar que a l’embriaguesa bursàtil dels nostres dies”.

A començaments dels anys noranta del segle XX, el fotògraf Manuel Armengol encara va poder fotografiar una sessió de borsa a la Llotja gòtica de Barcelona, com en l’època de “La Febre d’or”.

Amb tot, vulguis que no, l’art acabarà essent un element de certa importància en la novel·la. Francesc, cunyat del protagonista, és pintor, i dels que no prosperen materialment. Primer la família veu amb bons ulls que tingui força feina… de dibuixant d’accions de banc. Després alguns dels parents pretenen, sense èxit, que els pinti un Eccehomo i una Dolorosa per a decorar la casa. Són els mateixos –la mare d’en Francesc mateix per exemple- que no veuen bé que els pintors pintin platges, amb pescadors i barquetes, ni jardinets amb noies caçant papallones o senyores passejant amb para-sol. Aquests temes, que en canvi agradaven al jove pintor, sa mare creia que “si jo puc anar a mirar el mar o la muntanya tal com Déu Nostre Senyor els va deixar, quina necessitat tinc que me’ls estrafacin i enxiqueixin?” En Foix, però, més pràctic, proposà obertament al seu cunyat de treballar al seu costat, on “potser guanyaries molt més que fent ninots”, però aquest se n’escapolí tot fent broma, i evitant ofendre el parent.

També se’ns subratlla a l’obra que noms obscurs “enlairats de cop i volta a la categoria de potentats, gastaven ja molt més luxe que la noblesa, l’alta banca i el comerç antics”, i que “les quincalleries i ebenisteries anaven en orri per fer lloc al nombre creixent de grans argenteries i magatzems de mobles sumptuaris” i “naixien a dreta i esquerra, cases llampants, petits hotels i palaus de debò”. De fet Oller ens ve a dir que aquells nous rics eren els que reclamaven als arquitectes –o mestres d’obres- que “a la fatxada no vull pas que hi perdoni res: posi-hi escultures, rajoles de València, or, plata, colors bonics. Faci’m una cosa sumptuosa, sap?, que alegri, que distregui, que es vegi de lluny”; tot per que no els agradaven “aquelles cases de pedra, nues i pelades que es feien a l’antigor”. Era una societat que començava a estar més atenta a les aparences que a les realitats, i per això volia assemblar-se a París, o en el seu defecte fins i tot a Madrid. El poder era on era i no era bo menysprear-lo. Els que en sabien deien frases en francès –d’aquí que els Foix tinguessin una institutriu francesa-, i els que no, es conformaven amb parlar sovint en castellà: es referien a la cave o a la bodega, perquè dir celler “no fa prou fi”! Alguns arribaven a reservar el català només “per a la gent ordinària”. Això lligava amb una aliança de conveniències amb el poder delegat, tot i que el Governador Civil, arribat el cas, en les eleccions per exemple, “no s’atrevia a anar a tupinades, per un candidat d’ocasió que l’havia ja perduda, contra un altre d’afiliat feia temps al partit governant”.

Era temps en que a “el modern us d’escampar-se ja no sols els propietaris rurals, sinó tothom qui en arribar l’estiu té alguns centenars de duros per allunyar-se a prendre aigües, a oxigenar-se els pulmons, o senzillament a descansar i dar-se llustre, cresqué, en aquell any d’abundància, d’una manera prodigiosa”.

El teatre del Liceu era un dels llocs més significatius d’aquella societat llampant. Oller situa tot el capítol vuitè del primer volum a aquest teatre. Ens ambienta la sessió en el debut allà del tenor Masini. La novel·la no ho precisa, però això va ser el 1881, i en un altre capítol posterior del llibre es transcriuen unes cartes coetànies de personatges de l’acció datades precisament aquell any. El realisme congènit de l’autor fa que tot concordi doncs amb la realitat. També aleshores ja enterraven els morts al cementiri de Montjuïc, quan tot just s’havia inaugurat. Aquest realisme no impedeix però que al capítol 10 del segon volum Oller es permeti la llibertat d’escriure dues pàgines oníriques: és el que Foix somia en caure greument malalt, detalladament descrit pel novel·lista, com en un quadre dels que farà Dalí molts anys més tard.

Oller ens explica a més que el wagnerisme dels joves i els “il·lustrats” del Liceu rebien el tenor italià, que cantava el Faust de Gounod, “amb dents de llop”. Aquesta polèmica de wagnerians contra italians es faria més evident al tombant de segle, però vint anys abans –o deu si tenim en compte que Oller escriu l’obra el 1890- el novel·lista nostre ja n’era prou conscient per subratllar-ho. La polèmica interessada, que es barrejava amb notícies de grans alces de valors que arribaven al teatre des del bolsín, envoltava l’actuació del cantant. Aquell bolsín encara funcionava, segons la novel·la, en un “vellíssim edifici”; i és ben cert, ja que la seu del carrer d’Avinyó, encara en peu actualment bé que destinada a altres coses, que faria el mestre d’obres Tiberi Sabater, no es construí fins 1881-83. “Masini i empresari anaven molt errats si creien que una anomenada universal s’imposava a la suprema intel·ligència d’aquell públic que actua de filharmònic amb una severitat digna de majors coneixements i seny”, sostenia Oller. Al final, però, el mateix narrador ens diria que “ja no és un home, és un àngel qui canta” i que l’aplaudiment a Masini va ser unànim, universal, i semblava que el teatre s’havia d’esbotzar. “La veritat ha vençut al prejudici” venia ser l’epitafi d’aquella batalla de parcialitats estètiques. Mentrestant els col·laboradors aprofitats de Gil Foix, el seu renebot Eladi i el senyor Rodon, s’havien sabut guanyadors de catorze mil duros just en plena actuació del divo, i amb aquest estímul pragmàtic s’havien sumat de cor a la celebració lírica.

Igual que descriu el Liceu, o l’hipòdrom -també recent inaugurat aleshores-, i esmenta el teatre Líric, Oller escriu de la moda, i fins i tot és tan precís que parla de Joana Valls, una modista molt anomenada de l’època, com esmenta també els mobles “de Viena” o l’argenteria Masriera, que naturalment no era encara la firma Masriera modernista que tant de nom faria arreu a inicis del segle següent. També alguns personatges parlen de l’Exposició Bassols, i van al Saló Parés, començant pel magatzem de miralls i acabant per la galeria de pintures, on la senyora Caterina, l’esposa d’en Foix, sembla que li agrada un quadre, però pregunta ingènuament si el pintor no hi podria afegir alguna figureta, cosa que fa enrojolar sa filla. I és que aleshores les pintures que eren com Déu mana havien de tenir un mínim d’argument encara, i sense figures no hi havia “asunto” possible en un quadre. “Quan es té la nostra posició -diu la Delfineta aleshores a sa mare a propòsit de la pintura- no s’han de mirar certes coses. Després que, mamà, això [un quadre] sempre són diners. Amb bones firmes, temps a venir, encara se n’hi poden guanyar, i no pocs!” Tot era aparença, fins el punt que els Foix tenien un criadet negre, el Panchito, més per faramalla ostentosa que per altra cosa.

L’ambient descrit per Narcís Oller és el mateix que pinta Romà Ribera en olis coetanis com aquest (Dallas, Meadows Museum)

D’artistes plàstics Oller o els seus personatges n’esmenten diversos: l’escultor Gamot, un oli del pintor Urgell –“trist i grandiós com una poesia de Heine”-, i els noms de Vayreda, Ribera, Roig Soler, Miralles, Baixeras i Masriera, que eren els mateixos de l’argenteria que també tenien èxit pintant.

Quan va a París, punt d’arribada de molts en la Catalunya d’aleshores, Gil Foix es troba arrossegat per una amant ocasional -que l’acabaria plantant allà mateix per fugir amb un vividor-, en ambients per on hi circulen Aristide Bruand –abans que el dibuixés Toulouse Lautrec- i un Monsieur Alphonse, pintor puntillista, que ha de ser Alphonse Osbert.

A “La Febre d’Or”, Oller ja ens descriu una actuació de patacada d’Aristide Bruant al Mirliton, abans que fos famós arreu (Toulouse Lautrec, cartell, 1892).

Són ambients però que a ell no li resulten còmodes. París tanmateix els servia com a mínim per adonar-se que comparant-la amb les coses de casa “aquí tot és petit i mesquinet com un gra de mill”, “no concebem res gran, ens falta coratge, no tenim empenta ni prou cop d’ull”. Hi havia ganes d’emular la gran ciutat, però ara per ara fatalment el nivell era el que era.

Tot aquest argument encaixa en un ambient que el mateix Narcís Oller descriu en un paràgraf que fa diana: “Començava el barceloní a condoldre’s de l’estretor de la ciutat antiga, de la imperfecta urbanització de la nova, de l’aspecte vilatà i la deixadesa que regnaven per sos carrers, de la manca de comoditats modernes, grans monuments, squares, i estàtues: la febrada d’or congriava de seguida projectes per a transformar-ho tot. Els cossos populars i les autoritats rebien cada dia plans i més plans de projectes nous, acompanyats de memòries, l’hipòcrita mòbil d’especulació dels quals es disfressava de patriotisme ardent, de previsora i paternal sol·licitud”.

13 comentaris

  1. imma socias

    Bravo per l’Olle i per tu!

  2. Isabel Campi Valls

    Magnífica novel·la que he llegit dues vegades malgrat el nombre de pàgines.

  3. Reis Fontanals

    Una lectura molt interessant d’aquesta novel·la tan complexa. Remarques coses que m’havien passat desapercebudes.

  4. Lluís Quintana

    Moltes gràcies, Francesc. I m’anirà bé per a les classes!

  5. rquel medina

    Poc ha canviat el món , els especuladors segueixen portant la batuta.
    Bon analisi sociològic.

  6. Sedes

    Cap altre autor ens ha donat una visió tant real i accurada de la societat barcelonina de finals del segle XIX. La febre d’or és de lectura obligada. Gràcies Francesc, per les remarques.

  7. Aitor Quiney

    Gràcies Francesc! A banda de la novel·la, a les seves memòries, Oller dona notícies de la part artística de les enquadernacions de la Biblioteca dels germans Goncourt que són una delícia. Parla de les relligadures de pergamí pintades a mà per Eugène Carrière, Raffaëlli, etc., enquadernacions algunes de les quals es conserven avui a la Bibliothèque Nationale.

  8. Bela Lugosi

    Salut i bons aliments, Francesc. Gràcies d’aquest teu darrer escrit, tan ric en informació i reflexions. Sempre és interessant , mereixedor de ser tingut en compte, allò que un expert en ‘belles’ arts -Són belles les pintures negres de Goya?- ens pugui dir sobre matèries com la narrativa literària o la música. Un economista, Jordi Maluquer de Motes, també ha dedicat la seva atenció a les obres de Narcís Oller.
    El dia 3 de juliol tornaré a Maó. Intentaré trobar-hi més informació sobre l’escultor Antoni Pujol.

    • francesc

      Gràcies, Bela. No et clavis cap estaca.

  9. Teresa Navas

    Magnífic text, Francesc!
    El to que utilitzes el trobo tan divertit com finíssim. EL panorama que traces sobre la novel·la crea la sensació de tenir a tocar la Barcelona d aquell temps.

  10. Lucio

    Thaks for your personal marvelouss posting! I certainly enjoyed reading it, you coluld bee a grea author.
    I wikll ensurre that I bookmark yojr blog aand may come back from nnow on. I wantt to encourage yyou coontinue your great work, hav a nice evening!

  11. Anònim

    It’s going to be ending of mine day, except before finish I amm rewding this fanastic aticle to imprlve my knowledge.

  12. https://israelnightclub.com/

    Excellent blog post. I certainly love this website. Keep it up!

Respon a imma socias Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *