Francesc Fontbona de Vallescar.

Josep Maria de Sagarra, el Gran

No s’ha produït cap efemèride, que jo sàpiga, en torn de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1894 – id. 1961), però tampoc cal haver d’esperar a una avinentesa com aquesta per parlar d’un figura com la del gran escriptor.

Com que ningú espera de mi que em pronunciï sobre valors literaris, ho puc fer sense cap mala consciència de perjudicar la seva memòria amb la meva opinió “incompetent”. Simplement parlo com un lector anònim, estament que en definitiva és el destinatari immediat de tota obra literària i de tota obra artística en general.

Sagarra en la seva època de plenitud

Potser ja fa prou temps que el Josep Maria de Sagarra home és mort per a poder judicar-lo amb la perspectiva necessària. Doncs bé: ben sincerament, des del meu racó de simple usuari, cada cop penso més que és molt creïble que Sagarra sigui, veritablement, el gran escriptor català del segle XX. Per moltes raons, i la primera de totes és que és completíssim: poeta, dramaturg, novel·lista, traductor i periodista, i en les cinc especialitats va ser a dalt de tot. I encara més, en les cinc especialitats el podem “consumir” ara, al segle XXI, com un “producte” viu, i no simplement com un objecte d’estudi acadèmic.

Em podran dir que el seu teatre, allò que més famós el va fer, a més de ser escrit molt sovint en vers –raresa anacrònica-, no se’l pot creure ningú. I jo els contestaré que per quins set sous ens hem de “creure” l’argument d’una obra d’art. L’hem de gaudir i prou, si és capaç de ser gaudida, com ho és en el seu cas. L’important és que en el cas de Sagarra el seu teatre funciona extraordinàriament bé, com un artefacte ben constituït, i que sense haver de retre submissió a factors accessoris de la literatura, com ara el moral sense anar més lluny, assoleix ser un giny intel·lectual d’una perfecció inaudita, i alhora d’un sabor tal que aconseguí ser àmpliament popular entre un gran públic, com cap altre escriptor català del seu temps. És evident que no conec a fons el cent per cent de la seva obra. No és el meu ofici. Però altres pels que sí que és el seu ofici segur que tampoc l’han digerit tota, i bé que n’opinen.

Com a poeta, des del poema intimista i breu fins l’epopeia, Sagarra ho tocà tot i més que bé. A part d’aconseguir que versos seus siguin en boca de molta gent encara ara, cent anys després d’haver estat escrits.

Fins i tot el Sagarra aparentment menys creatiu, el traductor, resulta excels. La seva Divina Comèdia (1935-36), que alguns s’hi han referit com perdonant-li la vida, és una versió magnífica que no sona a transportació seca sinó a recreació fresca, i al damunt, en les notes que l’acompanya ens adonem del coneixement profund que l’escriptor tenia del context de cada vers de Dante. De vegades sembla una versió lliure, però això vol dir només que en la indefugible “traïció” a que es veu sempre arrossegat el traductor fatalment, ell ha optat per ser infidel en tot cas al mot concret a canvi de no ser-ho a l’estrofa completa. Només algú amb el seu domini de la llengua i de la versificació és capaç d’una cosa com aquesta.

Si a tot això hi afegim que Sagarra dominava el seu instrument, el llenguatge, tan bé o més que Walter Gieseking comandava el piano –per posar un exemple: els dos eren pràcticament coetanis-, tant que aconseguí que el nostre idioma tan castigat per les restriccions socials de llarg recorregut –polítiques- semblés un medi esplendorós, ric i colorista, insospitablement vàlid, encara augmenten els meus arguments per tenir-lo al capdamunt del seu gènere.

Com a novel·lista no va ser tan prolífic, però només amb Vida privada, del 1932, ja en tindríem prou per calibrar-lo. Potser és mig cert el que diu d’aquesta novel·la Joan Fuster, en el sentit que més que això era un “enfilall d’episodis provocativament crapulosos, units per la constància dels protagonistes”; però en realitat era molt més que això. A Vida Privada la forma era també sumptuosa, però en aquest cas explicava un fons en que l’autor descrivia clarividentment les circumstàncies i concessions col·lectives de tota una societat, la catalana, al llarg de més de dos segles, que havien portat a aquell avui mesquí successivament de l’època de Primo de Rivera i de la Segona República. Vida privada, entre mig del desgranament del seu argument, conté el millor tractat sintètic d’història social del país.

Josep Mompou, al seu gran oli “Dancing” o “Cabaret Excelsior”, del 1929 (Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía) retrata el mateix món que retratava Sagarra a “Vida privada”, de manera coetània,

Sagarra és un festival del llenguatge. Sempre m’he preguntat com un senyoràs com ell era capaç de dominar amb tanta fluïdesa l’idioma més genuí i fins i tot més popular, no en el sentit de vulgar sinó d’originat en la font del poble. La llengua de Sagarra no sona a diccionari, sinó a emanació natural. És un cas molt semblant al de Josep Pla, amb la diferència que aquest va ser un escriptor unidimensional, y Sagarra amb la ploma a la ma va ser un home orquestra. Algú que és capaç d’inventar una paraula con “apelmoixinat” o de descriure un “bigotet enganxat damunt del llavi com una mica de rostoll cloròtic” només pot ser literalment un geni. Sobretot si troballes com aquestes esdevenen gairebé constants, i detectes que són fruit no sols del seu domini de la llengua, sinó encara més del plaer que l’autor sentia en escriure-les. Jo desconfio de l’artista que mentre crea no sent una veritable delectança, i sospito que en Sagarra aquesta era sens dubte voluptuosa. Escriure, pintar, crear, al capdavall, ha de ser una forma alternativa però igualment plena de fer l’amor.

Per mi, tot això és una cosa tan evident que no caldria dir-la, però per què les coses quan son tan clares poden semblar tan invisibles a ulls de molts?

El més trist de tot és que potser seré dels últims a poder llegir fluidament un llibre com Vida privada, sentint encara les paraules i els girs de Sagarra com vius en el meu cap. Aquest capital s’està degradant, i aviat només l’entendran els filòlegs. Igual que el llatí des de fa segles continua existint, però només pot ser degustat pels llatinistes, entre els que lamentablement no m’hi compto, malgrat haver aprovat, entre batxillerat i carrera, cinc cursos de l’idioma de l’imperi romà.

8 comentaris

  1. Àngels

    Celebro molt que gosis opinar!

  2. Ramon Calsina Garcés

    Molt d’acord amb l’admiració per Josep Mª Sagarra. I encara s’ha deixat les Memòries que són un monument i, a més, divertidíssimes

  3. Eduard Riu-Barrera

    Comparteixo la mateixa admiració literària per l’agudesa, expressió i tot el llenguatge sagarrenc. Les Memòries un monument de la cultura del Nou-cents, local i global. Paisatges històrics i personatges més ben vistos i traçats en quatre ratlles que milers de planes de saberuda literatura acadèmica. Llampant.

  4. Eduard

    Completament d’acord amb el meu pare, Josep M. de Sagarra és un gegant de les lletres! A tall d’exemple, un bonic poema seu:

    M’estimo l’horta escanyolida
    que de la fàbrica es ressent,
    i em plau voltar la meva vida
    d’aquest paisatge indiferent.

    I em plau l’estona virolada:
    gent d’amanida i berenar.
    Una donzella espitregada
    i una cançó que fa plorar.

    I l’home humil que a l’aire ensenya
    un front valent i un ull esclau,
    i va amb la gorra i l’espardenya
    i el farcellet i el vestit blau.

    etcètera.

    • francesc

      Quan els fills coincideixen amb els pares és un miracle!

  5. Assum

    A l’ abril passat es va representar Galatea al TNC.Durant les setmanes de la representació hi va haver una exposició sobre el teatre de Sagarra al vestíbul, ocasió per treure del magatzem el bust que li va fer l’ escultor Àngel Tarrac el 1978

  6. Gisela

    I tant Eduard, El poema “Cançó de Suburbi” és una meravella i encara més amb la música de Toti Soler i la interpretació de Sílvia Pérez Cruz.

  7. Gisela

    I tant Eduard, el poema “Cançó de Suburbi” és una meravella i més encara amb la música de Toti Soler i la interpretació de Sílvia Pérez Cruz.

Respon a Gisela Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *