Francesc Fontbona de Vallescar.

El cinema espanyol de la postguerra. Apunt de “Nada” d’Edgar Neville (1947)

En la consideració del cinema espanyol al segle XX va haver-hi un factor decisiu que pràcticament tothom, per activa o per passiva, directament o indirectament, va tenir en compte: va ser la famosa sentència que el director Juan Antonio Bardem, oncle de l’actor ara famós mundialment, expressà en unes converses a Salamanca el 1955. Digué Bardem que cinema espanyol era “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo, industrialmente raquítico”.

Aquell veredicte del director, militant ortodox del PCE, va ser a la pràctica assimilat per molts com paraula de Déu. És molt interessant, i ara sona a sorprenent i tot, constatar fins a quin punt, sota el franquisme més intens, la capacitat d’influència de tot allò que venia de la intel·lectualitat del PCE –i a Catalunya del PSUC- era tan forta, malgrat ser aquests partits il·legals, clandestins i durament reprimits, que va conformar sovint un estat d’opinió que no es exagerat qualificar d’hegemònic.

Potser tenia raó Bardem en el primer punt: políticament un cinema fet en dictadura –de dreta- era políticament ineficaç. Com també ho havia de ser, encara que ell no ho expressés, el cinema fet en dictadura d’esquerra. Bona part del cinema que es feia a l’estat espanyol aleshores era també, per la mateixa raó, socialment fals. Tanmateix al país de Cifesa i Suevia Films, que després seria el país de Chamartín Films –productores que varen protagonitzar grans negocis amb les seves pel·lícules-, dir que era industrialment raquític era una hipèrbole evident. Fins i tot coetàniament aleshores, a Barcelona, Ignasi F. Iquino, amb Emisora Films i després amb IFI, no es pot dir que no fes productes d’èxit comercial notable.

Ara bé, dir que tot el cinema espanyol anterior a J.A.Bardem era intel·lectualment ínfim i estèticament nul, no era del tot cert. Pel·lícules com Rojo y negro (1942) de Carlos Arévalo, La torre de los siete jorobados (1944) d’Edgar Neville, La calle sin sol (1948) de Rafael Gil, Mi adorado Juan (1950) de Jerónimo Mihura, Surcos (1951) de José Antonio Nieves Conde, Cielo negro (1951) de Manuel Mur Oti o Historias de la radio (1955) de José Luis Sáenz de Heredia, per esmentar uns quants títols, son cintes força valuoses. Sense comptar amb les de producció catalana també destacables com Vida en sombras (1948) de Llorenç Llobet –que això sí, passà desapercebuda-, Apartado de correos 1001 (1950) de Julio Salvador, Brigada criminal (1950) d’Iquino o El cerco (1955) de Miquel Iglesias Bonns.

Si judiquem aquestes pel·lícules en funció del carnet de Falange que portaven a la butxaca uns quants dels seus directors, ens equivocarem. Un artista no és millor o pitjor segons si porta o no carnets de partit.  Neruda, sense anar més lluny, va fer una oda a Stalin i no li podem discutir el Nobel que guanyà. A més el carnet de Falange que tenien Arévalo o Nieves Conde no els defensà pas tampoc de tenir problemes amb el Regim mateix.

Això ve a tomb de que fa poc vaig tenir l’oportunitat de reveure Nada, pel·lícula de Neville, del 1947, basada en la novel·la homònima de Carmen Laforet -la primera en guanyar el premi Nadal-, que és un bon exemple de film valuós en l’Espanya del franquisme. Protagonitzat per Conchita Montes, la musa del director, actriu intel·lectual i autora del guió adaptat mateix, Nada mostra una Barcelona de postguerra aspra, en la que les coses no són flors i violes.

Fotograma de Nada, d’Edgar Neville, amb Conchita Montes

Neville va ser un personatge singular. Fill d’anglès i de mare noble espanyola, fou diplomàtic de carrera i escriptor, i gaudia d’un cosmopolitisme personal que el portà a treballar a Hollywood i a ser amic de Chaplin, de llarg recorregut. El seus orígens li forjaren una personalitat cultural híbrida en la que hi cabien alhora el refinament més europeu i el casticisme hispànic més genuí. Hedonista i políticament ambigu, fou esquerrà abans de la guerra civil i s’acomodà als guanyadors després. Tanmateix sempre tingué un aire de descregut displicent. Fou un comediògraf  elegant i agut, que segons com fa pensar en Oscar Wilde, i un director de cinema no adscrit a cap escola, però gairebé sempre interessant.

Nada té una bona fotografia de l’alacantí Manuel Berenguer, en la que cal lamentar que molts interiors tinguin més flaire de decorats –d’altra banda excel·lents, obra del gran Sigfrid Burmann- que de la fosca casa del carrer d’Aribau on figura que té lloc l’acció. Tampoc l’ull de l’escala, que te un paper crucial en la trama, té gran cosa a veure amb els de l’Eixample de Barcelona, ni els interiors d’un cafè-concert del Barri Xino inspirat en la Bodega Bohèmia, ni els carrerons de la Barcelona vella són reals, sinó dissenyats també per Burmann. La ciutat però sí que apareix altres vegades en ubicacions autèntiques, com en plans generals presos des de Montjuic, i en localitzacions situades a l’edifici històric de la Universitat, on representa que la protagonista estudia. Val a dir que, contra el que solia passar en els films espanyols d’aleshores ambientats a Catalunya, l’ombra de la catalanitat no s’hi amaga del tot: fins i tot hi ha una ambientació ocasional amb sardanes al carrer, que no son del compositor que posa música al film, José Muñoz Molleda, sinó manifestament, de Juli Garreta, bé que al capdavall es nota que l’equip de realització, madrileny, no estava massa familiaritzat amb el món sardanista. 

Molt cinema espanyol de l’època era purament superficial, i buscava l’aplaudiment d’un públic poc exigent. Eren films d’humor beneit o de trames d’un folklorisme estereotipat. I altres eren directament pel·lícules destinades a alliçonar els súbdits, d’un espanyolisme històric ple de tòpics que glorificava l’Imperi o el catolicisme còmplice. Això és cert, ja que aquesta mena de cinema era fomentat i subvencionat pel franquisme, però Nada, i algunes altres pel·lícules de l’època s’escapaven de la norma, i com que no deixaven de ser productes d’empreses privades i no estatals, podien aprofitar-se de les escletxes que la dictadura també tenia, per molt que en haver de passar censura el resultat exhibit sovint havia d’acomodar-se a límits tolerats i no fluir pas en llibertat absoluta.

El cinema sovint és un plat de bon degustar, i el que es va fer a Espanya abans de J.A.Bardem, malgrat tot, no té per què necessàriament escapar d’aquesta possibilitat.

1 comentari

  1. Elisenda Sala

    Gracies Francesc, com sempre molt molt afinat el teu escrit !

Respon a Elisenda Sala Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *