Francesc Fontbona de Vallescar.

Dies irae, de Dreyer

Dies Irae, de Carl Theodor Dreyer, film del 1943, realitzat sota l’ocupació nazi de Dinamarca, és una obra d’art. Malgrat tractar-se d’una pel·lícula que sembla molt volgudament estàtica, té un ritme especial que la fa àgil. L’extrema depuració formal, marca de la casa, de les seves escenes fan de l’obra un treball exquisit, i fins i tot l’autor s’hi permet virtuosismes com el del travelling circular extern dels nens que desfilen cantant en el funeral de la darrera part de l’obra, igual que molt abans n’hi ha hagut un altre que segueix la figura d’Anne, en el seu deambular entre tímid i expectant per l’interior de les dependències de l’església de la que el seu marit, Absalon, és rector.

Però Dies irae és moltes coses més. És, per exemple, i amb una intensitat aclaparadora, un recordatori que la vella Europa és plena de fanatisme religiós, i que ens equivoquem si pensem que aquest fanatisme coincideix només amb les parts d’Europa històricament sota influència catòlica. També les parts sota influència protestant tenen un substrat profundament intolerant.

Cartell original de “Dies irae” (“Vredens dag”).

Dies irae passa a la Noruega del segle XVII, un lloc ben proper a la Dinamarca de Dreyer. Al temps que passa l’acció, Noruega i Dinamarca eren sota una mateixa corona, a part que tot formava part del vell món comercial Hanseàtic. El cineasta ens pinta l’escenari com un lloc fred, “educat”, sobri, contingut, als antípodes de la faramalla sorollosa i cridanera dels indrets de l’Europa mediterrània del Sud. Però al darrera d’aquests capteniments col·lectius tan radicalment oposats d’una i altra zona del continent apareix un mateix sectarisme obcecat, només diferenciat en les maneres de produir-se, segons sigui al Nord o al Sud. A la freda Noruega luterana caçaven bruixes, i les cremaven a la foguera, igual que a la catòlica Espanya profunda. Aquí, com a la resta de països catòlics, ho feia la Inquisició, en canvi a Escandinàvia no era aquell “sant” tribunal el que castigava l’heterodòxia, però també hi havia qui ho feia, i amb similar odi i estudiada intransigència per al dissident, fos real o presumpte. Només canviava l’estètica. En un lloc el drama es projectava cap endins de les persones, reconcentradament, i en l’altre en canvi s’exterioritzava baladrerament.

En definitiva el fons de la qüestió era el mateix, malgrat que les formes fossin tan diferents. Com en tantes altres coses de la vida, si haguéssim de comparar el grau de perversitat entre un sistema i un altre hauríem de recórrer a la quantificació, cosa que ignoro fins a quin punt s’ha pogut establir. El que sí que diferencia visiblement les dues caceres de bruixes i de dissidents és que els luterans escandinaus sembla que la feien amb una escrupolosa netedat, que Dreyer mostra amb gran cura, mentre que els catòlics mediterranis l’amanien amb dosis infinites de descurança que desembocava en pura brutícia externa.   

Dies irae, feta avui, no seria políticament correcta, ja que és també el retrat d’un patriarcat on, rere el teòric poder habitual dels homes, hi ha un eficaç pes manipulador de les dones, que en definitiva ho condiciona tot. El pastor Absalon, amb tota la seva dignitat sacerdotal i els turments interns que suporta calladament, està sorrudament controlat pel fanàtic puritanisme de la seva mare omnipresent i decisiva. I Martin, el fill que el pastor havia tingut amb la seva primera esposa, és literalment una marioneta en mans d’Anne, la jove segona dona del seu pare, que el sedueix passant pel damunt fins i tot de la prudència mínima per guardar les aparences. Gran paper de Lisbeth Movin, que mentre actua amb la toca posada sembla una jove ben observant dels preceptes, però que en deixar els seus cabells lliures es deslliguen també les seves limitacions, en un canvi de personalitat o més aviat d’aparença sorprenent, que l’actriu sap traduir magistralment fins i tot en la mirada. Aquí podríem també reflexionar sobre la fama obtinguda pels artistes segons si es queden al seu país perifèric, o en canvi assoleixen treballar i destacar en un “mercat” de transcendència internacional. La sueca Ingrid Bergman la tenim integrada a la mitologia actoral d’arreu del món perquè emigrà amb èxit als Estats Units, en canvi la danesa Lisbeth Movin, en no haver fet al salt a una cinematografia hegemònica, no ha tingut la consideració generalitzada que el seu art hauria merescut.

Només amb el descontrol del seu cabell, Anne (Lisbeth Movin) pot passar de semblar quasi monacal a quasi desenfrenada.

Dreyer compon les seves imatges tenint sempre present la tradició pictòrica, si no estrictament pròpia, geogràficament propera. Els seus interiors tenen molt de la pintura de l’escola holandesa (Rembrandt, De Hooch, Cuyp, Vermeer…), i sovint els exteriors evoquen clarament Caspar David Friedrich, que participava del mateix món bàltic on es mouria Dreyer. Aquesta filiació friedrichana tant evident, pretensiosament em creia que era una descoberta personal, i he vist que de ja fa temps l’havien fet pública altres analistes.

El món estètic de C.D.Friedrich (Dos homes contemplant la lluna, 1819-20, oli /tela, Dresde) és invocat per Dreyer sovint a Dies irae.

Amb aquesta miopia nostra que ens fa enquadrar geogràficament les coses segons les fronteres polítiques ara vigents, ignorem que l’”alemany” Friedrich, de fet format precisament a Copenhague, havia nascut a la Pomerània Sueca, regió que no passà a Prússia fins el segle XIX. I tots aquests indrets del món de Dies irae eren força propers entre ells encara que tinguessin a estones sobiranies polítiques diferents. Tota Europa és feta de retalls com aquests, que al llarg dels segles s’han anat unint i separant, al ritme de guerres, tractats, casaments dinàstics i altres circumstàncies no pas essencials, i el fet que ara aquest mosaic es compongui de realitats polítiques representades a l’ONU amb bandera pròpia no ha d’induir a ningú a creure que es tracta d’entitats sòlides eternes ni invariables.

Dies irae és un altre exemple de fins a quin punt hem de replantejar la nostra escala de valors artística, tan condicionada per la difusió comercial de cada “producte” cultural. Si bé és cert que Dreyer ja forma part de la mitologia cinematogràfica universal, sobretot de la ma dels cinèfils i no pas de la industria competent, sempre una obra d’una cinematografia nacionalment minoritària portarà afegit un plus molt substancial d’ocultació que dificultarà notablement la seva visibilitat fora del seu àmbit natural.

8 comentaris

  1. Eduard

    Gràcies per la recomanació, molt interessant l’article. M’apunto la pel·lícula a la llista de pendents.

  2. Glòria

    Veig que és a Filmin. Ganes de veure la Lisbeth Movin. Moltes gràcies per aquest article tan interessant!

  3. Mireia Freixa

    Gràcies ! recordo que vaig veure el film a les classes de’n Miquel Porter. La he reviscut. Molt sugerents les referències al pon de la pintura.

  4. Maria Leon

    Un escrit interessant i una obra molt estètica. M’has animat a descobrir una pel·lícula i a conèixer un director nous per mi.

  5. Elisenda Sala

    Gracies Francesc! Com sempre els teus comentaris i la teva clara visió de l’art ,sigui el que sigui ,es enriquidor !

  6. Anna Maria Saludes i Amat

    Bon dia Francesc,
    Molt interessant aquesta crítica al film de Dreyer, potser poc divulgat, si no en el món cinèfil d’élite.
    Molt encertats els teus raonaments històrics sobre el fanatisme al qual poden arribar certes posicions extremes dogmàtiques que perduren en el segle XXI.
    o recordo haver vist aquesta pel.lícula , i temo què deu fer patir lo seu.
    Tanmateix, aniré al carrer de Tallers de Barcelona, a veure si en tenen exemplars.
    M’agrada molt el acostament, que proposes de les obres pictòriques dels grans :Rembrandt, Vermeer, i sobretot i Friedrich, que resulta gairebé conterrani del director de “Dies irae”.
    Has triat a més, un argument apropiat al nostres dies de la Setmana Santa.
    Ho fas sempre molt bé. I es veu que t’agrada explicar temes que sempre es lliguen i són deutors de la pintura. Tot i que les arts són germanes, més grans o petites, però de la mateixa família.
    Bona Pasqua de Ressurreció, Francesc.

  7. Fatima Cornellana

    Moltes gràcies Francesc sempre els teus escrits són magnífics i il·lusionant gràcies per les teves aportacions i segueix aixís sisplau

  8. Rosabella Eisig-Ritter

    Me he sentido muy a gusto leyendo tu genial artículo.Es como si hubieses salido por unos minutos de tu elite
    catalana para describirles a tus paisanos la existencia de otros mundos ajenos para mi muy cercanos.Una descripción muy sensible y acertada.
    Moltes gracies!

Respon a Elisenda Sala Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *