Almodóvar

Quan Pedro Almodóvar va aparèixer en el món del cinema, els anys vuitantes, no me’n vaig adonar. Jo aleshores passava per una etapa de cinèfil bàsicament retrospectiu, i del cinema que s’estava creant de nou no en feia gaire cas. Eren tantes les meravelles –i semi-meravelles- fílmiques a recuperar entre les que s’havien rodat els anys quarantes i cinquantes –les dels seixantes, sovint pedants, m’havien començat a crear anticossos contra el cinema coetani-, que no trobava gaire estones per dedicar-me a veure films recents.

Si hagués vist aleshores alguna de les primeres pel·lícules d’Almodóvar no hauria donat ni un duro pel futur del seu autor. I si hagués vist físicament el personatge tampoc: aquella rusticitat carnosa i equívoca que exhibia el director, mig disfressat d’Elvis de barriada, m’hauria fet enrere sense cap mena de dubte, abans de donar-li el benefici del dubte sobre la qualitat de la seva obra. Tots tenim prejudicis, certament.

En canvi Almodóvar ha esdevingut sense cap discussió possible un autor extraordinari, i en aquest mot incloc no sols la seva tasca de director sinó també la d’autor dels guions de les seves pel·lícules, perquè ell no fa cinema “pur”, sinó que a cada pel·lícula seva hi ha al darrera una moral. Descobrint-lo a pilota passada –ja fa uns quants anys d’això tanmateix- diria que la seva virtut creativa podrà agradar més o menys, però és dels casos en que l’enlairament d’un artista vivent –aclaparadorament universal, com ell ha esdevingut malgrat el seu localisme manxec essencial i madrileny- ofereix menys sospites d’impostura. Que Almodóvar és una bèstia creadora de gran categoria es fa més evident i demostrable que en molts altres casos de pintors o escriptors unànimement celebrats del seu temps, però que en el cas de molts d’aquests la seva excel·lència em constaria molt més d’argumentar. És una situació semblant a la del seu compatriota pintor Antonio López, que ha aconseguit que la pols seca de la Manxa imposi els seus arguments a galeries d’art de tot el món; però Almodóvar ho fa aparentment tan segur d’ell mateix que ni tan sols ha d’impostar cap posa de geni.

He de reconèixer que les fonts de les que emanava l’art del director de cinema ja de bon començament, eren ben lluny de la meva sensibilitat. I ho continuen essent. Res menys afí al meu gust que el món cutre de l’Espanya profunda maridada petanerament amb la contracultura cheli, per on circulen molts dels assumptes típics del cineasta; i no diguem les seves primitives actuacions musicals, avui força oblidades, que estaven arrelades en el submón de l’ara ja vella “movida” madrilenya, que tan esbombada va ser com a bressol d’impossibles modernitats inèdites, inequívocament espanyoles. Però Almodóvar te la virtut de no apuntar-se a corrents o tendències sinó de crear-ne de pròpies. Algú com ell, que s’ha anat formant a si mateix amb ma mestra, al marge del món acadèmic, mamant de la vida i depurant-la amb un art autònom, ha destil·lat un llenguatge propi que s’ha plasmat un cop darrera l’altre en pel·lícules d’una saviesa fílmica i conceptual absoluta. Solen tenir també un segell llunyanament costumista a estones reflexiu i a estones d’un humor de marca personal. La seva intuïció, i segur que una vivència intensa de la creació, l’han portat a saber elaborar un cinema d’una contundència narrativa única, que es nodreix sens dubte de l’impacte de velles torbacions íntimes que li han condicionat vida i itinerari, i que afloren en els seus arguments més o menys reelaborades i relativitzades, creient o volent creure que en l’existència humana hi ha moltes menys fronteres de les que els vells dogmes imposaven.

Tractar una violació fent que el delinqüent pugui despertar un cert grau d’empatia, per exemple, només és a l’abast d’algú com Pedro Almodóvar. I és que ell en la seva obra hi implica tot allò que porta més endins, i per això sa mare podia interpretar als seus films papers que concerneixen l’autor molt directament, o el seu germà petit –i ja universitari-, Agustín, a part de sortir-hi també en papers colaterals d’actor, esdevé el productor real de les seves realitzacions, a més de les de diversos altres directors de cinema, bàsicament espanyols o llatinoamericans.

El fet d’haver sabut d’altra banda triar la col·laboració de personalitats –actors, directors de fotografia, músics…- que vehiculessin les seves produccions amb la màxima solvència, forma part també lògicament del seu paquet de virtuts, perquè el cinema és un art col·lectiu en el que el director mou la batuta, però els altres hi posen el físic o les aportacions més tangibles, i en la tria d’ells també hi ha un element bàsic d’autoria.

He vist la majoria de les seves pel·lícules, però són tantes, i sempre tan ben plantejades, que acabo oblidant-me dels detalls de moltes d’elles. Amb Almodóvar em passa com amb Woody Allen, tan diferent d’ell: que pot ser que alguns cops no faci una obra mestra, però sempre es tractarà d’un treball interessant. Tinc força presents Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), ¡Átame! (1989), Todo sobre mi madre (1999), Hable con ella (2002), Volver (2006) o Dolor y gloria (2019), però moltes de les altres que he vist i que ara no sabria explicar, per manca de memòria, què és el que les fa rellevants, son igualment dignes de figurar en antologies.

I de tot això potser el més important sigui la metamorfosi positiva d’un home, que nascut en circumstàncies personals gens privilegiades i d’orgullosa marginalitat cultural, va saber inventar-se, sense trair-se, fins posar-se indiscutiblement al capdamunt del cinema mundial.